Boníssims moments
JAZZ
★★★★✩
Permetin-me que, en aquesta ocasió, ocupi part important de la meua columna de crítica musical amb una reflexió en veu alta respecte a la inesperada i desagradable notícia que acabem de rebre que el Pub Antares cessarà les seues activitats coincidint amb el final de l’any 2024 [està previst l’últim concert avui diumenge]. Les raons tècniques del fet per si mateix, segons ens va explicar Guillem Muedra, responsable de la programació i incansable animador d’aquesta mítica sala, minuts abans que els quatre membres de l’Alfons Enjuanes Quartet saltessin a l’escenari, rau, pel que sembla, que l’actual normativa municipal per a locals d’aquesta índole ja no és la mateixa que van haver d’observar els anteriors titulars de l’Antares al portar a terme fa uns anys una profunda reforma de millora. Ara, pel que sembla, l’ajuntament exigeix regularitzar la situació a Muedra que, sense tenir-hi art ni part, ni haver-ne tingut informació prèvia quan es va fer càrrec de l’Antares, veu alçar-se davant d’ell un autèntic mur que no es veu amb ànim ni forces suficients per esquivar, i ha decidit llançar la tovallola.. No obstant, s’estan fent gestions per trobar qui vulgui agafar-li el relleu i acceptar el repte de solucionar el problema referit perquè l’Antares no abaixi el teló definitivament i deixi la ciutat sense un espai tan singular del qual tots ens beneficiem, músics i espectadors. A l’arribar, les cares de Xavier Monge o Ignasi González a l’assabentar-se de la notícia van ser un poema ja que, per al jazz ponentí, la qüestió és tota una tragèdia al ser un autèntic reducte del gènere en el qual tantíssims músics locals i forans han protagonitzat concerts i llegendàries jam-sessions, que probablement no tornaran a repetir-se. També altres estils, com la cançó d’autor, el folk o la tradicional pagaran el plat trencat, sense parlar dels nous valors de totes aquestes músiques que a l’Antares feien les seues primeres armes. Una llàstima, en fi.. El cas és que la cita musical d’aquest dia tan negre va estar, tanmateix, a l’altura de les circumstàncies i l’enorme qualitat dels oficiants –Alfons Enjuanes, guitarra; Ignasi González, contrabaix; Roger Gutiérrez, bateria; i Xavier Monge, piano– ens va fer oblidar el disgust, almenys per uns minuts, a base de molt bones i elegants interpretacions jazzístiques, amb un so molt aferrat al gran Wes Montgomery, heroi indissimulat per a aquest veterà guitarrista lleidatà que fa de la seua música un continu homenatge. Uns quants estàndards, algun tema propi i una sorprenent nadala cantada per Joana Cebolla, en estat de bona esperança, que es va sumar al quartet en l’equador del recital, van aconseguir que tots gaudíssim de la sessió, fent-nos recordar altres boníssims moments viscuts entre aquestes quatre parets.
