Mecànica infal·lible

JAZZ

★★★★✩

Aquest concert que passo a comentar-los podria ser, si l’autoritat competent no es digna a posar remei in extremis al problema que qüestiona la seua continuïtat, l’últim que pugui ressenyar d’aquesta llegendària sala musical fundada fa gairebé cinquanta anys i en la qual, pel que fa a mi, com a periodista o simple espectador, m’ha permès disfrutar d’innombrables estones de goig musical, sobretot magnífiques sessions de jazz i jams irrepetibles des dels temps dels Amics del Jazz i totes les edicions del nostre JazzTardor capitanejat per Josep Ramon Jové. Celebro, no obstant, que aquesta última cita presencial a l’Antares va ser per comprovar l’extraordinari estat de salut del nostre jazz, tant el local com el català o el nacional, veient de primera mà com no deixen de sortir i donar-se a conèixer novíssims valors, alguns extraordinaris diamants en brut que, amb l’experiència pràctica necessària i un poliment gradual mesurat, segur que acaben constituint-se en estrelles rellevants del gènere. En aquesta ocasió, sota tan atractiva i èpica denominació, vam poder disfrutar de nou d’alguns dels nostres excel·lents meritoris joves, com el trombonista Dani Noguero i el saxo Pau Lladó –ja ho saben, entre els nostres preferits d’última fornada, d’àmbit local–, acompanyats per la formidable i molt ben greixada secció rítmica conformada pel contrabaixista d’aspecte afro Marc Sánchez, també de Lleida, i el drummer barceloní Guillem Salles –membres tots dos així mateix del d’èxit Croma Trio–, sonant tots, en conjunt, realment bé, malgrat ser la seua primera experiència grupal conjunta i sense assajos, segons van confessar sense vergonya.No obstant, si m’ho permeten, voldria destacar l’últim dels nostres descobriments en matèria jazzística de l’àmbit lleidatà i que completava el quintet oficiant. Parlem d’un extraordinari pianista, de nom Ramon Macià, a qui malgrat que ja tenia sota radar encara no havia tingut l’oportunitat d’escrutar en viu i en directe. Doncs això, parlo d’un músic d’aparició tardana, després d’entrar en la formació musical reglada seriosa i després d’abandonar la seua inicial vocació sociològica i que, vist això i sentit el que vam sentir, té al davant un esplendorós futur jazzístic si aconsegueix assimilar i creure’s que és posseïdor d’un talent interpretatiu innat –pel que sembla, també compositiu, a pesar que això no hem pogut comprovar-ho i valorar-ho encara– i es deixa anar, sense embuts ni cotilles autoimposades, per aconseguir desenvolupar tot aquest potencial que atresora i que amb prou feines ha mostrat a data d’avui. El cas és que els cinc ens van brindar, com rellotgeria suïssa de mecànica infal·lible, un espectacle de gran calibre musical, desbordant aquella espurna juvenil i intrepidesa i desimboltura típiques de la gent que s’inicia professionalment i que aspira a menjar-se el món. Em sembla que a aquest quintet li sobra fam i que, junts o cada un pel seu compte –en aquest món és el que toca, provar i progressar, sense parar–, faran parlar, ja que tots atresoren grans qualitats individuals però que, quan s’ajunten –com vam poder comprovar–, poden resultar una autèntica bomba sonora.