Tenacitat resistent

POP-ROCK

★★★★✩

La d’avui, podran comprovar-ho immediatament, no és la típica ressenya de tal o tal actuació de gent d’aquí o d’allà, que els lectors habituals a les meues columnes de crítica musical solen trobar amb regularitat a les pàgines de SEGRE. En aquesta ocasió volia posar de manifest i, d’alguna manera, homenatjar en aquestes poques línies algú ben conegut pel seu llarg deambular de gairebé quatre dècades ininterrompudes, una honestedat artística a prova de bomba i, si m’ho permeten, també per una capacitat de sacrifici i ànim indòmit més que ressenyables davant de l’adversitat. Joan Lozano, en altre temps membre fundador dels mítics Rosas Rojas i de la seua efímera seqüela Zuma, i líder i màxim accionista a tots els efectes de Mister Jones, el seu conegut àlter ego, porta anys picant pedra, però de la dura, sense mostrar descoratjament per la incomprensió general, temperada, això sí, per un raonablement fecund bagatge d’enregistraments i concerts. A bord sempre d’una argumentació musical a mig camí entre el power pop i l’americana, la seua màxima aportació és un reguitzell de sòlides cançons rock amb lletres que diuen coses i il·lustren sensibilitat al màxim i una preocupació perenne per tot el bo i dolent que ens envolta com a societat. El projecte que ara l’ocupa, Lozano y Los Frentes Abiertos, és una nova declaració de principis d’aquest creador infatigable, bregat en mil batalles del negoci musical, però no el dels dolços paisatges d’èxit, sinó el del fangós i procel·lós underground de supervivència, en el qual el més probable és enfonsar-se si una força de voluntat fèrria i una tenacitat infrangible no et mantenen a la superfície. Doncs bé, en el concert celebrat el passat Dia dels Innocents, data perfecta, esclar, per a un perfil com el de l’oficiant –ben protegit en la seua àrea de confort predilecta, el meravellós Espai Orfeó, d’esplèndida acústica i acollidor escalf ambiental–, vam poder escoltar-lo magníficament flanquejat per Josep Maria López, a la bateria, i Lluís Boix, al baix, que, segons ell mateix va anunciar, seria el seu últim concert amb la formació. Amb una resposta de públic a l’altura de les circumstàncies i de l’afecte que, després de tantíssimes circumstàncies viscudes i compartides, s’ha sabut guanyar-se el bo d’en Lozano, l’espectacle va mantenir tota l’estona una altíssima temperatura emocional, a què van contribuir tres convidats molt especials: Jordi Gasión El Fill del Mestre, que va exercir de segon guitarrista –acústic, per a més dades– i background vocalista de mèrit, a part dels seus estimats Txabi Ábrego i Carles Cerezo, que van aportar els seus immensos dots de guitarrista solista per niquelar algunes de les cançons ofertes. El repertori va incloure temes de tota la seua trajectòria en solitari i alguns dels més nous, des de Caramelos de ron fins a El último baile, passant per De ida y vuelta, Cuadriláteros o Malaventura, a banda de Siete vidas, títol per qualificar millor que cap altre dels seus l’esperit de superació i capacitat de resiliència d’aquest músic local a totes llums insubstituïble.