Corda per a estona...
POP-ROCK
★★★★✩
Així fa goig. Un espai com la Llotja, penjant el cartell de TOT VENUT i amb la gent gaudint al màxim amb l’actuació i les cançons d’un dels millors combos de la primera fornada del rock català, presentant encara, després de gairebé quatre dècades des del seu debut a mitjans dels vuitanta, un més que meritori estat de salut artística. Sí que és veritat que, pel camí, va quedar el recordat guitarrista Joan Cardona Ninyin, víctima d’un desgraciat càncer i que, ara mateix, Francesc Cuco Lisicic està provant de recuperar-se, en aquest cas, d’una incòmoda afecció renal, malgrat que no hi ha dubte que l’alineació actual de la mítica banda gironina ha trobat bons recanvis i el directe actual sona autènticament de meravella. A saber, a més de Josep Bosch, Josep Thió i Gerard Quintana, els tres membres fundadors de Sopa de Cabra i pilars incombustibles de la formació, juntament amb els formidables instrumentistes Jaume Soler, Ricard Sohn, Valen Nieto i Miqui Santamaría. Vist això, crec que és just reconèixer que d’aquells Sopa de Cabra paladins del rock and roll en català i la filiació política del qual redundava i molt en els seus concerts d’antany, en l’actualitat, després de tants anys, tant la seua imatge com la seua actitud han esdevingut una cosa molt més pausada i, en la mesura que pugui, han anat adquirint un posat molt més relaxat, acomodant-se amb certa naturalitat als nous temps. També en l’àmbit musical, ja que en l’àlbum Ànima, setè d’estudi dels seus –crec recordar–, han volgut envoltar-se, per adornar les seues noves composicions, d’una plèiade de brillants artistes joves de generacions posteriors a la seua. Parlem de gent com Beth (que va estar amb ells a la Llotja), Sidonie, Santi Balmes (Love Of Lesbian), Triquell, Xarim Aresté, Pol Batlle, Yolanda Sey (Sy Sisters), Clara Peya i Anaïs Vila, que han conviscut junts a les mil meravelles amb aquests veterans de pro, dotant de noves textures i profunditats variades aquest estil compositiu tan característic que firmen habitualment Quintana i Thió. Parlant del recital, val a dir que els Sopa van desgranar gairebé en la seua totalitat aquesta última entrega discogràfica i, per descomptat, un bon conjunt de les joies musicals que adornen tota la seua trajectòria i que el públic els exigeix tant sí com no. Com ja va passar amb les cançons de Cercles (2015) i La gran onada (2020), els seus discos immediatament anteriors, l’argumentació del grup enfonsa en mitjos temps destacant una sonoritat, com he dit abans, més reposada i conforme als seus seguidors de tota la vida, que, com ells, ens hem fet més grans i ja no estem per a aquests ballets. No obstant, un excel·lent xou sens dubte i la constatació que, malgrat tot –sembla–, els queda corda per a estona.
