Preciosa simbiosi

POP ROCK

★★★★✩

Aposta absolutament arriscada i innovadora, i tant que sí, aquesta dels Celtas Cortos a Solos ante el peligro, unint-se en simbiosi impossible amb la jove, encara que ja molt prestigiosa, orquestra de cambra alacantina Virtuós Mediterrani, dirigida pel mestre Gerardo Estrada. I no n’hi ha per a menys, ja que a tots aquells seguidors del conjunt val·lisoletà, iniciat a la dècada dels vuitanta en els ambients de la música tradicional i cèltica, que ells van fusionar tan i tan bé amb el pop-rock elèctric predominant a l’ombra de la Movida, escoltar-los aquests dies, desposseïts d’aquella cantarella seua típica que els va fer triomfar fa trenta anys i que els va convertir en una de les bandes que més i millor directe oferien, desitjàvem com a mínim una experiència creativa intrigant però desitjable. El cas és que, potser més per curiositat melòmana que periodística –que també–, vam acudir al magnífic teatre de la Llotja (que aquests dies celebra quinze anys des que va ser inaugurat entre certa incredulitat de la ciutadania, els comentaris enfrontats de la qual qüestionaven llavors que aquesta fos la infraestructura cultural que una ciutat com Lleida necessitava), a presenciar aquesta proposta, repeteixo, sens dubte, com a mínim, arriscada. Així doncs, amb més o menys mitja entrada de públic potser pel raonablement alt preu de les entrades o segur que, també, pels dubtes artístics que acabem de plantejar, compartides per força gent, la veritat és que tot just començar l’espectacle es va començar a dissipar la incertesa. Un escenari amb el sextet val·lisoletà acompanyat per una formació clàssica de disset instrumentistes, és a dir, vint-i-sis músics en total tocant a l’uníson, no és cosa barata. Segon, i molt important, la constatació de què els membres de la banda (els històrics Jesús Cifuentes Cifu, veu solista i guitarra; Goyo Yeves, saxo i whistles; Alberto García, violí i trombó; acompanyats d’un altre personal posterior però igualment valuós, com José Sendino, guitarra solista; Antón Dávila, gaita; Chuchi Marcos, baixista; i Diego Martín, bateria), sabedors al costat dels qui es baten el coure en aquesta experiència tan musicalment singular, han estat capaços de renunciar a algunes de les seues característiques més consubstancials, com serien l’aire festiu i fins i tot de cert desenfrenament escènic que sempre els han donat senya d’identitat i tant entusiasmen els seus seguidors. L’objectiu últim d’aquest muntatge, aconseguit sens dubte, ha estat reinterpretar els seus clàssics de tota la vida i algunes de les seues últimes creacions allotjades a l’àlbum El mundo al revés, fins a portar-los a una nova dimensió sonora, si més no sorprenent, explorant en nous territoris musicals l’essència de les seues cançons més distingibles, revestint-les d’altres codis i embolcall musical més complex. Un exemple de fusió entre música clàssica i pop rock que ens va atansar a la veritat de la música com a llenguatge universal i com el nexe en la interpretació d’estils dispars no fa més que aportar riquesa i camins nous d’exploració als seus creadors i executors. Dit i fet, així va ser, vist el que vam veure, omplint-nos a tots d’un enorme plaer davant de tanta preciositat.