Càlid i embriagador
JAZZ
★★★★✩
Com molt bé diu la dita, no hi ha mal que per bé no vingui. I a l’anunci de fa ja unes quantes setmanes que el magnífic saxofonista nord-americà Scott Hamilton, vell conegut de l’afició local per les seues molt nombroses i encertades visites musicals a Lleida, no podria complir el seu compromís d’actuar a Lleida com a obertura del nou cicle de Jazz Acústic de l’Enric Granados, a causa d’una inoportuna malaltia, va succeir de seguida una altra comunicació confirmant que ja tenia substitut. I quin substitut...! Un no menys prestigiós saxo i compatriota seu anomenat Harry Allen, encara que notòriament més jove, que no només es mou quant a estil interpretatiu per territoris sonors semblants als del bo d’en Hamilton, amb qui se l’ha comparat sovint, sinó que la seua trajectòria personal és també valuosíssima i plena d’encerts. A saber, més de setanta enregistraments al seu nom com a líder de formació, i bastants més com acompanyant o sideman. També compta en el seu historial amb un bon nombre de guardons –entre d’altres, Gold Disc Award, New York Nightlife Award o New Star Award– i reconeixements a la seua vàlua i aportacions en diverses prestigioses revistes com la britànica Jazz Journal International o la japonesa Swing Journal. El cas és que, excepte per una presència seua en temps de la mítica sala Europa, amb Els Amics del Jazz d’amfitrions, no recordo haver-lo vist per aquí mai més, malgrat haver-se prodigat bastant per Espanya en alguns dels nostres esdeveniments jazzístics més característics. En aquesta ocasió, doncs, amb ganes enormes de veure i escoltar un dels màxims exponents actuals del jazz mainstream, fent-se fort en la tradició del gènere, i defugint altres plantejaments més avantguardistes i trencadors que altres músics de la seua generació han abraçat àvidament. Gran admirador i profund coneixedor de l’obra i les maneres de fer de grans com Duke Ellington, des del punt de vista compositiu, o Ben Webster i Coleman Hawkins, pel que fa a la utilització i tècniques amb l’instrument, el so càlid i embriagador que Allen és capaç de regalar-nos és pura delícia. En aquesta ocasió, acompanyat de brillants músics com el pianista Gerard Nieto, el contrabaixista Ignasi González i el bateria Xavi Hinojosa, els tres àmpliament coneguts de tots per haver actuat a Lleida en nombrosíssimes oportunitats, la sessió que ens van brindar, en format de quartet, no pot ser qualificada d’una altra forma que excepcional. Per a repertori, gairebé tot estàndards de la gloriosa etapa del swing, i alguns –molt pocs– originals de pròpia collita, que van causar en tots els presents un efecte relaxantment feliç. En fi, i per resumir, un Allen en estat de gràcia que va fer bona aquesta comparativa tan sovint aplicada al seu estil i qualitats, de ser el Frank Sinatra del saxo tenor, per aquesta enorme dolçor interpretativa seua tan característica.
