Els Pets, només per a experts

Ha de ser molt valent un grup per proposar el que van proposar Els Pets per a la seua gira de 40 aniversari: anar tocant discos sencers de la seua trajectòria, de principi a fi, deixant els grans clàssics a la nevera. 

Els que van interpretar els de Constantí per a una Llotja plena fins a la bandera van ser Agost i Bon dia, treballs importants en la seua carrera encara que potser no els millors. Parlava de valentia perquè aquests discos, com tots, tenen les seues llums i les seues ombres: himnes absoluts, cançons conegudes i temes que només recorden els seguidors més acèrrims. 

I això, per oferir un directe, és de valents. Així, el concert va tenir dos parts idèntiques: la primera dedicada a Agost i la segona, al Bon dia. Idèntiques perquè si pintem les emocions en una gràfica, veurem que puja l’eufòria amb els primers compassos, després baixa per deixar espai a les balades i temes tranquils –avorrit per a alguns–, per tornar a l’eufòria de la rematada final. Per posar-los noms, aquesta primera part va començar amb Soroll i el públic aixecat, va baixar amb temes que els assistents van haver de recercar d’urgència en la memòria de fa vint anys, com Descafeïnat o Feliç, per acabar en gran, amb el públic dret, amb Pau. 

Hi va haver aturada per posar-se la màscara d’oxigen (Gabaldà dixit), els seus temes físics de mitjana edat (tots ja passen la seixantena), fer un glop i tornar per iniciar la segona part: el disc Bon dia. Idèntic patró, distorsió al principi i final, i balades al mig. Així, va començar amb Massa jove per fer-me gran, després espai per als temes menys recordats del disc de fa gairebé 30 anys, per acabar amb Una estona de cel i Bon dia. El bis final va ser amb Vine a la festa.

Un concert que una majoria molt fan va gaudir i que a una altra part, els acompanyants, va poder avorrir sobre manera. 

Gabaldà va fer de Gabaldà: va fer broma, va llançar proclames contemporànies, va mostrar proximitat i va atiar el públic quan ho requeria. Al final de l’escenari, el baixista Falin Cáceres no es va moure del seu metre quadrat en les dos hores de concert, cosa habitual en ell. Al seu costat, el bateria Joan Reig es va mostrar impàvid, ni rastre del seu caràcter extravertit i divertit. Poca sintonia. Els que sí que van acompanyar amb joc de malucs Gabaldà van ser els dos guitarristes de suport. 

Els Pets, només per a experts. Això sí, almenys l’acústica va ser bona, gens comparable amb el terror sonor del seu anterior concert a l’Auditori de Lleida.