Impacte emocional
Ho he escrit en anteriors ocasions. Espanya (i per extensió també Catalunya, per què no) és un país bastant caïnita en el qual costa reconèixer segons quins valors i aportacions, sobretot en camps com els artístics, en aquest cas la música i els seus creadors, on imperen modes passatgeres i, per mor de les noves tecnologies, tot es torna efímer i, en el millor dels casos, dura tres telenotícies. La música d’aquest país, des dels anys cinquanta i fins ara mateix, ha vist nàixer grans personalitats en forma de solistes o bandes que, en molts casos, han fet història creant obres de gran calat. Sí que és veritat que podem comptar amb els dits d’una mà aquells noms que han aconseguit mantenir-se dècades i dècades en el candeler i que poden lluir amb orgull carreres de 40, 50 o 60 anys de durada a ple rendiment, com Serrat, Miguel Ríos, Raphael o Víctor Manuel, per exemple. Però existeixen, també, altres noms de trajectòria més efímera però que, igualment, van omplir una època amb les seues cançons i l’èxit assolit, encara que, per circumstàncies diverses, van passar a poc a poc a l’oblit, perdent-se en la nebulosa del temps. Em meravella veure que països com el Regne Unit, França o Itàlia mantenen un enorme respecte i afecte per les seues figures pioneres i no deixen de defensar a mort artistes com Cliff Richard, Paul McCartney, Johnny Hallyday, Françoise Hardy, Mina o Adriano Celentano, alguns ja tristament desapareguts.
Al nostre país, tanmateix, si afirmes que t’agraden Los Sírex, Los Brincos, Karina, Mari Trini, Nino Bravo, Cecilia o qualsevol altra estrella de fa quatre o cinc dècades, directament et titllen d’hortera, carrossa o caducat. Jo reivindico des d’aquí la música d’altres temps i, com a mostra, l’espectacle Pioneros del Pop Español, protagonitzat per Helena Bianco de Los Mismos, Santi Carulla de Los Mustang, Paco Pastor de Fórmula V i Micky Carreño de Micky y Los Tonys, avalats per Pablo Perea de La Trampa, en un acte de justícia i reconeixement a diverses generacions de músics que ens van fer feliços amb les seues inoblidables aportacions.
Mitja entrada de públic, generacionalment relacionat, però que no va parar de corejar i ballar un grapat de hits indiscutibles dels seixanta i setanta, amb un impacte emocional i una empremta que encara perviuen en el nostre imaginari col·lectiu. Grans d’edat sí, però grans artistes també, que encara es mantenen més o menys actius i amb prou ganes i tota la dignitat necessària per trepitjar qualsevol escenari.
