‘Charme’ extraordinari

He de reconèixer sobre el cantautor Ramon Mirabet que, des que vaig començar a interessar-me per la seua carrera, cada nova ocasió en què acudeixo a escoltar-lo augmenta la meua estimació per la seua figura artística i creixent nivell compositiu. Per no parlar del seu domini escènic que poc o gens té a veure amb el d’uns quants anys enrere, quan semblava emergir-ne una aparent inexperiència de formes i timidesa bastant acusada. El cert és que aquest compositor, músic i cantant de Sant Feliu de Llobregat, tocat d’una clarividència meravellosa, va passar llargues temporades a França, esprement-se com a nodrit músic de carrer, al qual no li van anar malament del tot les coses ja que un cercatalents de la TV francesa se’l va endur a un concurs per a artistes emergents, tipus La Voz, en el qual va triomfar i es va fer arxiconegut a l’altre costat del Pirineu, fins al punt d’arribar a actuar, poca broma, al mític Olympia de París. Aquí al seu país, les coses no li han anat malament, malgrat que el seu entroncament en el negoci ha estat una mica més lent, tocant-li picar força pedra fins a assolir, acabats de sobrepassar els quaranta, el seu magnífic estatus actual. Uns quaranta que a primera vista semblen menys, perquè, això sí, un altre dels seus envejables valors és l’aparença de vint-i-tants anys que ha fet un pacte amb el diable per mantenir-se així de gallard amb un aspecte, com a Peter Pan musical, que molts voldrien per a ells. Això ha de ser el que l’entregat públic femení que copa els seus concerts –deu a un, davant el masculí, és la proporció que vaig calcular en la seua última visita al Cafè– deu veure en ell, perquè les cares de felicitat, per no dir, també, de desig que es podien apreciar, podien sorprendre més d’un. I el bo del Ramon que, –n’estic segur– se sap posseïdor privilegiat d’un charme embriagador extraordinari i gran carisma, es dedica en cada un dels seus xous a explotar aquestes habilitats innates per recolzar i projectar les seues, també, moltes i indubtables qualitats melòdiques. Amb la sala al màxim, repeteixo, la majoria dones de totes les edats des dels 14 anys fins als 60-molts, que van gaudir d’allò més i es van emocionar amb un repertori folk-pop de variat colorit idiomàtic, unes cada vegada millors i més madures composicions que s’han convertit en autèntic corpus vital i emocional per a molta gent de diferents generacions que estimen la música. Com no, en els moments escollits pel barceloní, juntament amb la seua potent banda de suport instrumental i en cors, van sonar per elevar la temperatura del recital i assolir el sempre desitjat clímax ambiental aquesta popular Those Little Things cervesera, que el va encimbellar el 2016 i algunes covers d’aquests amb els quals li agrada escatxigar els repertoris en viu, entre els quals destacaré, en aquesta ocasió, la formidable versió del This Boots Are Made For Walking, de la mítica Nancy Sinatra, que les va tornar a totes literalment boges. Un veritable fenomen, sí senyor!