Els lladres jovials

"La realitat ha superat la ficció.” El 2006, aquest va ser el titular més socorregut als diaris argentins després de conèixer-se el gran atracament a una sucursal del Banc Rio a Buenos Aires per part d’un grup d’homes que la pel·lícula ens mostra amb aire despreocupat, sense intenció d’utilitzar la violència, sense rancor. Bé és cert que el tema és recurrent però Ariel Winograd no ha pogut resistir-se a la temptació d’exposar alguna cosa més que els passos cap al botí.

Li ha posat to porteny, ha inclòs entre els guionistes Fernando Araujo, el cervell real de l’operació, perquè res escapi al desenvolupament del pla, a l’operatiu, a la seua execució i al que va venir després. El robo del siglo és de ritme àgil, s’estanca en la mida justa en dilemes sentimentals, i es recrea sobretot en els personatges interpretats per dos pesos pesants del panorama actoral argentí, un Guillermo Francella, tota una garantia en el seu rol de lladre fi que va pel seu compte i que es troba als antípodes del que va idear un robatori de tal magnitud, porrero impenitent, d’ànima espiritual i obstinat en la idea de fer possible l’impossible, rol que recau en l’actor preferit de Winograd, un Diego Peretti que ha treballat amb el realitzador en més de tres pel·lícules de notable èxit comercial.

Tots ells són un nucli còmic, com aquells lamentables lladregots de Rufufú de Mario Monicelli, però els portenys són més resolutius i sagaços transitant per una història que deixa una part més còmica que dramàtica als de l’altre costat –al negociador i al fiscal– cada vegada més despistats amb el que passa. En definitiva, som davant d’una bona pel·lícula amb uns lladres jovials que posen en relleu aquella frase de Bertolt Brecht: robar un banc és un delicte, però més delicte és fundar-lo.