Al límit de la commoció

La Passió medieval que ha recuperat Cervera és un magnífic test per conèixer el teu grau d’equilibri mental. Si després de veure els esgarrifosos monòlegs de Magdalena i Maria i l’esborronadora escena final no plores, demana hora al psiquiatre. Té una extraordinària potència emocional.

Aquesta era l’arma per fer proselitisme entre gent analfabeta. El teatre medieval va forçar tant l’emoció que al final se li’n va anar la mà (tenebrisme escabrós, dimonis obscens) i l’Església el va treure al carrer. La Passió medieval és una oportunitat única a Catalunya, i a Espanya, i potser al món, de veure un teatre que no té res a veure amb l’actual. A l’est, on surt el sol, hi ha el Cel. En un escenari que travessa l’església entre el públic, la Terra. A l’oest, amb el crepuscle, l’Infern. No deixen de passar coses mai.

Mentre els actors dialoguen, a l’Infern i al Cel fan la seua. Tot això no té res a veure amb la caixa italiana o el circ grecollatí. Moltes paraules no les entendràs perquè les veus ressonen, però tant li fa. L’argument el coneix tothom. És una experiència sensorial. Aromes de flors al Cel, olors d’encens a la Terra, sofre i pólvora cremada a l’Infern.

L’obra comença amb només llum de la rosassa (pols que balla) i acaba amb només llum d’espelmes. No hi ha res comparable. El Misteri d’Elx i altres espectacles mantinguts al llarg dels segles s’han abarrocat. La Passió medieval és un viatge en el temps únic.

Ningú no s’hauria de perdre aquesta obra impressionant. Poc importa que siguis agnòstic o ateu. L’espectacle és un crescendo que acaba al límit de la commoció. Aleshores, si estàs bé del cap, ploraràs.