Llista de supervivents del desbloqueig polític

L’emocionada declaració de Pedro Sánchez al dimitir com a diputat confirma que ser secretari general del PSOE és una professió de risc, per sobre del paracaigudisme, els bombers o les tropes d’assalt. Es va acabar el somni de guanyar aquest lloc, i mantenir-lo, com un passeig militar.

portava un pecat original: va guanyar en el seu dia, sens dubte pel seu esforç recorrent Espanya, però també perquè el van ajudar des d’Andalusia perquè guardés la cadira a Susana Díaz. Els seus problemes seriosos van començar quan va anunciar que anava a primàries com a candidat a president, perquè això no estava en el guió que li havien escrit. Ara torna a la casella de sortida, més feble, però amb les forces sanejades. Pot ser que en el pròxim congrés no guanyi, encara que caldrà veure-ho, però els seus contrincants han de ser conscients que han creat un màrtir.

És el primer caigut del desbloqueig de la situació política, però no l’únic malferit. Susana Díaz sap que hi ha 90.000 militants que han firmat contra l’operació d’enderroc de i que 16.000 dels que s’han atrevit a donar la cara amb el seu DNI són andalusos. Tot i així, podria guanyar el congrés, però d’aclamació, res. Qualsevol tercer amb aspiracions, com Eduardo Madina, per exemple, entén també que serà una batalla campal. “El millor seria algú nou que ajudés a superar el dilema Pedro-Susana i amb capacitat per unir el PSOE”, estima un promotor de les firmes que va centralitzar l’alcalde de Jun. En aquesta direcció, les travesses assenyalen Patxi López, que no és nou però manté el seu prestigi, i Josep Borrell, que va arrasar en el seu dia però després el va devorar l’aparell. Qui faci el pas endavant, sap que li espera un infern.

La crisi del PSOE ha danyat també el prestigi de Felipe González, que va semblar llançar, amb la seva entrevista a la SER, l’ordre d’assalt contra Sánchez, com si es tractés de la cançó Grandola Vila Morena dels militars demòcrates portuguesos, i sens dubte Juan Luis Cebrián, president d’El País, esmentat a la tribuna del Congrés per Pablo Iglesias. Res no és gratis.

Amb la nova investidura de Rajoy acaben trenta-vuit anys de bipartidisme i un de bloqueig. Entrem en una nova etapa en la qual estan per resoldre massa interrogants: què passarà amb el PSOE i qui el liderarà, o com acabaran les dos ànimes de Podem que el mateix Monedero reconeix. A més, que no és poca cosa, saber si Rajoy aconseguirà ser un nou Rajoy aplicant els conceptes diàleg i pacte esmentats en la investidura.

Però el debat va mostrar també la tensió Ciutadans-Podem, que serà un dels eixos polítics de la nova legislatura. Entre el vell bipartidisme i la nova política, els ciutadans van optar per un esquema a quatre partits, més un cinquè que seria el conglomerat nacionalista. Iglesias va tractar de buscar la confrontació tan sols amb Rajoy per assentar la idea que ja és el líder de l’oposició. I ho serà mentre el PSOE no tingui líder, que després ja es veurà. Tanmateix, Albert Rivera va marcar bé les diferències amb Podem en un brillant passatge del seu discurs. “Miri, senyor Iglesias, aquest rebut d’autònoms és una pancarta. I aquesta factura de llibres escolars, una altra...”

Rivera afirma que la solució a aquestes pancartes està inclosa en el paquet d’acords amb el Partit Popular per facilitar la investidura. Davant les pancartes en abstracte d’Iglesias, les pancartes de la concreció de Rivera. Si aconsegueix reformes pràctiques i immediates i la ciutadania percep avenços, el president de Ciutadans guanyarà aquest pols amb Iglesias, artista sense parangó, els discursos del qual són ja previsibles. Sabíem que inclouria una frase gruixuda i un gest teatral. I no va defraudar: “Hi ha més delinqüents potencials aquí que al carrer”, va dir en substitució de la “calç viva”. I va sorprendre amb l’abandó de l’hemicicle, com en el seu dia va usar el nadó de la Bescansa o el petó a la boca amb Xavier Domènech. Tenim política i espectacle garantits. Amunt el teló!, que fem retard.