Rajoy es desempereseix amb l’esquerra de mudança

Després del naixement del govern, com en aquests parts difícils de diversos dies i al final amb fòrceps, Rajoy va quedar tan esgotat que ni va poder llegir en públic la llista d’afavorits. Va enviar una nota i punt. A la ministra Dolors Montserrat li va donar la bona nova en un enterrament, només 50 minuts abans de l’audiència amb el Rei. És l’estil Rajoy: mesos, setmanes, dies i dies per reflexionar i presses a última hora. Alberto Fabra li va fer saber que substituiria Camps a la Generalitat Valenciana també d’emergència, i el va agafar en un emprovador comprant-se uns pantalons. Falta encara la menudalla de secretaris d’estat que potser acomodi algú de la jove guàrdia popular que s’ha quedat en blanc i sense expectatives d’ascens en el seu partit, atès que la senyora Cospedal s’atrinxera en el generalat del PP. Una senyora amb caràcter. Poca renovació, doncs, però intensa recomanació de diàleg. A veure si dóna alguns fruits i aviat.

Aquesta és la clau: alguns fruits i aviat. L’any de bloqueig polític ha deixat podrir molts assumptes que exigeixen una intervenció immediata. Això seria perfectament possible perquè el programa està clar a la llista de 150 acords amb Ciutadans, dels quals el PSOE en va firmar 100 a la primavera, de manera que no hauria d’existir problema per a una marató de reformes, abans fins i tot de Nadal. Són les “pancartes de Rivera” davant les “pancartes sense concreció” de Pablo Iglesias, segons li va etzibar al Congrés el líder de Ciutadans. Matèries relacionades amb autònoms, dependència, llibres de text, ajuts a les pimes i tants altres assumptes que no necessiten de grans debats, ni majories parlamentàries reforçades. Només voluntat política i decisió. Si amb tot a favor i l’esquerra de mudança Rajoy no marca gols, el seu equip mereixerà el descens. El país exigeix una golejada de reformes.

Però a més de l’estrall del bloqueig polític de gairebé un any, la cirurgia orgànica per aconseguir el desbloqueig ha deixat ferits de consideració en el PSOE. I no només Pedro Sánchez, que va sortir greu i es va posar ell solet a l’UVI amb les seues declaracions a Jordi Évole. Sense venir a tomb li va donar la raó a Javier Fernández, president de la Gestora, quan va advertir que “el PSOE s’havia podemitzat”. Va entonar el seu mea culpa per no haver entès la força de Podem i Pablo Iglesias li va respondre amb displicència que “l’explicació sona honesta però arriba massa tard”. Sánchez té cada setmana menys possibilitats d’aconseguir el partit en el futur Congrés i, a més, ha vist com Patxi López fa un pas endavant, amb la qual cosa ja són tres els aspirants potencials: Sánchez, Susana i Patxi. Aquest últim mossega en l’electorat militant de Sánchez, al qual va ser lleial fins a la seua sortida, i té el respecte d’alguns barons que canten, encara que desafinats, a l’escolania de Susana. Però potser en sorgeixen més.

Mentrestant, Podem entaula una crua batalla interna a Madrid, a més de les Canàries i altres comunitats. Pablistes contra errejonistes. A Madrid, al candidat pablista, Ramón Espinar, li han tret els seus trenta mil euros guanyats en pura especulació sobre un habitatge de protecció oficial, assumpte sobre el qual va mentir, com el ministre Soria que va haver de dimitir per això, en la seua primera roda de premsa. Cayo Lara ho té clar: “Especular és especular.” Iglesias, contrariat, va qualificar el comentari de “misèria moral”. La que s’hauria muntat si l’especulador, fet aquest indiscutible encara que sembla que legal, hagués pertangut a un altre partit.

L’episodi té interès perquè davant els que van teoritzar alguna quimera, demostra que Podem és un partit com els altres que també tira de doble moral quan ha d’encobrir irregularitats. Per al senador Escolar “tot és producte d’una conspiració dels poderosos perquè temen la meua candidatura”, argument més infantil, potser escolar, que una altra cosa.

Malgrat que a Fernando Ónega això li soni a “franquisme”. La tardor, sens dubte, promet.