El tsunami Trump fueteja la política espanyola

La política espanyola també ha estat coberta pel núvol informatiu Trump i han passat desapercebuts alguns moviments importants, més enllà de la reacció aïrada de Pablo Iglesias contra Albert Rivera perquè posava al mateix sac, o semblant, l’extravagant empresari americà i els populismes en general, esquerrans o nacionalistes.

Per a Rivera la clau és la caiguda de la classe mitjana i l’absència de reformes que atenguin les seues demandes. Si la clau és aquesta, l’ascens del populisme està garantit a Espanya perquè es demostra estadísticament que la lleu recuperació econòmica no està arribant aquí als salaris mitjans. Malament anem.

Era una setmana difícil per a Pablo Iglesias perquè es jugava el lideratge dels seus partidaris a Madrid i Andalusia. Va optar per radicalitzar-se, aliar-se amb els anticapitalistes de Podem i treure a escena Monedero, que seria com cridar la Legió.

Va encertar, perquè va guanyar a Madrid amb un candidat, Ramón Escolar, que havia especulat amb un habitatge social, que resulta una impostura inacceptable, i va arrasar Teresa Rodríguez a Andalusia. Una altra cosa serà comprovar si la derrota interna de les candidatures errejonistes comporta una pèrdua d’electors que volen canvis profunds però sense la radicalitat d’Iglesias.

El núvol Trump va tapar el primer èxit de Ciutadans resolent justes reivindicacions dels autònoms i també el primer desafiament del mateix Rivera a Rajoy: “Abans del 30 de novembre, els que es van acollir a l’anomenada amnistia fiscal han de rebre una carta de Montoro, o d’algú d’Hisenda, perquè no prescrigui la seua obligació de pagar un deu per cent i no només un tres, com fins ara, per la seua regularització de capitals”.

Rivera, que va llançar aquesta advertència a l’inaugurar el Fòrum de l’Escola de Negocis Next, no comptava que al cap de poques hores el tsunami Trump inundaria els informatius.

Però abans del dia 30, se suposa que tornarà sobre això. Si estant advertit el Govern públicament perdona aquest set per cent diferencial als evasors penedits, serà el primer gran escàndol de la “nova era Rajoy”.

Per la seua part, el PSOE prossegueix la seua suposada reconstrucció però amb risc d’autodestrucció a cada pas. La temptació de tallar amb el PSC suposa dinamitar un dels pocs ponts que encara uneixen Catalunya amb Espanya, com ha advertit Elena Valenciano. Es disfressa aquesta possible decisió del PSOE amb motius ideològics o disciplinaris però, en realitat, es deu a raons orgàniques: com el Partit Socialista de Catalunya està més prop d’una opció federal, com la representada per Pedro Sánchez, si se’l priva de vot al Congrés del PSOE més possibilitats de sortir elegida tindrà Susana Díaz, o qui la representi.

No ignora Susana Díaz que el dramàtic desallotjament de Pedro Sánchez de la secretària general li ha costat a ella, i als seus escolans territorials, un significatiu capital polític. Per això necessita temps per estroncar ferides. I per a això qui millor que Patxi López, lleial a Pedro Sánchez fins al final però que sempre va defensar internament que “abans perdre que trencar el PSOE”. Consultat Borrell, no hi ha cap possibilitat que opti a la secretaria general. Patxi es dibuixa com la solució intermèdia per guanyar temps i empènyer Pedro Sánchez a fer classe en alguna universitat americana. Sempre que Trump no se n’assabenti, esclar.