Vam perdre Cuba i no volem recuperar-la

MALGRAT QUE Fidel Castro no tenia ja poders executius des del 2006, ningú dubta que la seua desaparició física accelerarà els canvis a Cuba. És el gran moment dels cubans però també ho és per a les inversions estrangeres que entenguin el país i el seu procés de transició. Ningú més ben situat que Espanya per a un desembarcament ordenat i respectuós. El problema és que Espanya no hi és, tot i que se l’espera. El Govern de Rajoy es va limitar a enviar el rei Joan Carles a les exèquies, per cert més discretes que les d’Hugo Chávez a Veneçuela. Curiós resulta que l’altra representació política procedent d’Espanya era una delegació de la CUP independentista catalana i Arnaldo Otegi, que no va poder arribar perquè els nord-americans no van permetre que sobrevolés el seu país, camí de l’Havana. El currículum de militant d’ETA i després de mentor de Batasuna no prescriu en alguns arxius. Tot això sumat va transmetre una impressió més aviat pobra: a Espanya no li interessa Cuba, excolònia perduda el 1898, juntament amb les Filipines, generant una llarga dècada de pessimisme al país.

“És un assumpte en el qual Espanya ha de manifestar la seua audàcia i la capacitat de política exterior perquè el nostre país no pot renunciar a Cuba sense més ni més; el que passa és que aquí la política exterior compta molt poc”, va declarar Antonio Garrigues Walker a l’escola de negocis Next IBS. “Per a mi, Espanya és, després de la Gran Bretanya, el país que hauria de tenir més drets i possibilitats d’exercir una política exterior amb els Estats Units”, va afegir Garrigues.

Home bicultural, com indiquen els cognoms, i patró d’honor de la Fundació Espanya-Estats Units, Garrigues Walker estima que “Trump, que arribava amb imatge revolucionària i radical, ja s’ha adonat que el poder educa i modera molt. I per tant no podrà fer ni la meitat del que ha dit”.

Pot ser l’hora d’Espanya a Cuba però tan cert és que es va perdre aquell territori, com que no sembla haver-hi gaire interès per recuperar-lo comercialment i econòmicament. Els dirigents de segon nivell en el govern de l’Havana pregunten als espanyols que entren a l’illa si hi desembarcaran per prendre posicions. “Preferim que la modernització vingui de la mà d’Espanya que dels Estats Units”, confessava fa tres setmanes una responsable d’àrea ministerial a uns professors de la Universitat de Còrdova que han estat alguns anys de cooperació.

El problema de fons és que els governs espanyols des de Felipe González o es van desentendre de la política exterior, o simplement es van alinear amb totes les conseqüències: Aznar al que digués Bush i Zapatero a qualsevol cosa al revés del que va fer Aznar. No és un secret que Rajoy no s’apassiona per la vida internacional –més enllà de la seua relació amb Angela Merkel, que, amb el que s’ha vist, gairebé s’ha de pregar a Déu que ens la conservi– i el ministre d’Exteriors, García Margallo, va semblar més interessat pels assumptes catalans i gibraltarenys que per revitalitzar la presència d’Espanya al món. Des que Javier Solana va deixar la secretaria general de l’OTAN no n’hem donat ni una: es va aconseguir situar Rodrigo Rato al capdavant del Fons Monetari Internacional i va marxar als tres anys justos amb presses per enriquir-se, com després es va veure. Va cessar González Páramo al Banc Europeu però no es va poder trobar el substitut adequat. Més recentment l’agència de notícies econòmica Bloomberg va titular que “Espanya vol col·locar el ministre dels papers de Panamà com a director del Banc Mundial”, en al·lusió a Soria, per no seguir amb la llista de despropòsits. Que el Govern de Rajoy en aquesta legislatura hagi començat a dialogar i assolir acords amb socialistes i Ciutadans és una bona notícia. Alguna cosa es mou positivament perquè el bloqueig no condueix més que a la paràlisi. Però seria desitjable que també s’ocupés de matèries com l’exterior i no deixés d’aprofitar oportunitats. Cuba és només un exemple gràfic amb ressonàncies emocionals.