PSOE: Ni ‘su’, ni ‘sa’, ni Susana, ni Sánchez

Qualsevol diria que al Congrés dels Diputats estan vetllant armes. Potser perquè els partits estan en les seues batalles internes abans de sortir a guerrejar, el cert és que, enmig del fragor mediàtic, parlamentàriament estan passant coses, com la paralització de la LOMCE, fins llavors sagrada per al PP, o l’ampliació de la baixa per paternitat, i, sobretot, la delimitació del perímetre en el qual és possible modificar la Constitució, fins i tot per als que fa tres mesos ho abominaven. Si passen coses, serà perquè hi ha pactes, inimaginables fins fa poques setmanes. No s’oblidi que estem encara convalescents d’un tremend esquinç emocional per l’abstenció del PSOE –no hi havia cap altra alternativa més que el ridícul de repetir novament eleccions– per crear un Govern feble parlamentàriament però suficient perquè la legislatura arranqués després de gairebé un any de bloqueig perniciós per al país.

A Podem i en el PSOE la bronca és molt seriosa. Al PP i Ciutadans va amb sordina i sense sang, de moment. Pablo Iglesias, aliat ara amb el corrent anticapitalista, vol laminar Íñigo Errejón i els seus. Ha d’estar preocupat pels resultats de la purga perquè ha demanat a Monedero, o sigui als legionaris de Podem, que hi intervingui. Fidel al seu estil, Monedero va fer unes rondes de vigilància per les Corts i li va etzibar a un diputat podemita: “Compte amb el que dius.” Encara que s’ha tractat de dissimular la vergonyosa amenaça, el que la va rebre, Yllanes, és un personatge seriós, jutge de professió, molt respectat per tots, que se suposa incapaç d’inventar-se l’incident. “Va ser un malentès”, ha dit Monedero, però qui el coneix sap com se les gasta. Mentrestant, el PSOE està dividit en tres faccions: els de Susana, els de Sánchez i els de ni su, ni sa. O sigui, ni Susana, ni Sánchez. En aquest grup s’alineen els bascos d’Idoia Mendia, que, mentre d’altres es dediquen a la batalla orgànica, fa política i avança. Sense demanar permís a la gestora, encara rai, va tancar un acord amb el PNB capaç de crear un govern de coalició a Euskadi, sense traumes, capaç d’allunyar del poder els independentistes de Bildu, fins a generar aquest lúcid titular d’Urkullu: “La independència no és possible en temps de globalització.” Llegit des de Catalunya, on en la carrera cap al despropòsit competeixen la CUP, Esquerra i els exconvergents, el titular fereix.

Idoia, serena i eficaç, ens explicava l’altre dia a Madrid que li interessa el país i no la baralla interna del seu partit. I afegia una dada clau que hauria de figurar en el seu currículum: “Jo no vaig militar a les Joventuts Socialistes.”

El seu director de gabinet, José Luis Aceña, ho tradueix: “Allò era una escola de males pràctiques on s’aprenia cultura orgànica però no cultura política.” Comprovin si els dirigents socialistes es van graduar en aquella “universitat” i trobaran en el quadre d’honor alumnes tan distingits com César Luena, Pedro Sánchez o Susana Díaz, entre d’altres. Però Susana trepitja fort.

Fins a Jaén s’ha emportat l’expresident Zapatero per exhibir els seus suports en la batalla congressual socialista, que es produirà qui sap quan i qui sap on, en la qual es tem un alt nombre de baixes de militants i, sobretot, de votants ja escandalitzats pel que un diputat socialista denomina en privat com “aquell comitè federal de Puerto Hurraco”. En aquest quadre escènic, els periodistes parlamentaris van convocar la seua entrega de premis anual en un divertit sopar en el qual es va demostrar que hi ha espai per a l’humor, la ironia i la germandat relativa en un descans de la batalla. Va brillar en el seu discurs Ana Pastor i va encaixar esportivament Iglesias el seu Premio al Azote de la Premsa.

Hàbil creador d’imatges i continguts com és, es va venjar dels informadors aquell mateix dia convocant-los al Saló de Passos Perduts del Congrés i, asseient-se a la catifa, el va seguir la majoria, envoltant-lo, en una estampa pròpia d’una excursió escolar i no digna d’un saló parlamentari. Definitivament, Iglesias d’això en sap molt.