El vendaval Trump pot trencar la Unió Europea

Pitjor que els vents que han fuetejat sense misericòrdia Galícia i altres comunitats aquests dies, el vendaval Trump pot acabar trencant la Unió Europea a mitjà termini. El Brexit va ser una gran amenaça que semblava atenuar-se fins que va arribar Trump fa dos setmanes i va insuflar energia per al tall europeu a la primera ministra britànica Theresa May.

Semblava que les eleccions franceses podrien conjurar el perill d’una presidenta ultradretana com Marine Le Pen, però l’atzagaiada a les primàries de dretes i esquerres li està aplanant el camí: Sarkozy va ser derrotat per Fillon, esperança de la dreta, que està a punt de dimitir per haver repartit sucosos contractes ficticis a esposa i fills. Fillon, que presumeix de ser tan liberal i tan catòlic... Així que podem trobar-nos fàcilment en la segona volta francesa la senyora Marine Le Pen, ja rebuda a la Torre Trump, davant el socialista esquerrà Hamon, el programa del qual es resumeix a treballar només 32 hores a la setmana però cobrant el mateix sense aclarir d’on traurà els diners per a la festa. La temptació populista, com es veu, està a totes les cases, associada en general a un sentiment antieuropeu.

Mentrestant, a Holanda ja han decidit que els vots de les eleccions d’aquest any, amb risc que la ultradreta arribi al poder, seran comptats a mà per por de la intervenció dels hackers russos, suposats amics de Trump. En les legislatives de Txèquia prendran mesures similars. La combinació entre populisme, postveritat i alta tecnologia utilitzada malintencionadament pot remodelar el mapa polític en el qual vivim.

Poques veus s’alcen contra aquest risc. L’expresident Felipe González va obrir foc aquesta setmana a Madrid advertint que “en quatre anys els Estats Units poden deixar de ser una potència global, perquè això és incompatible amb l’aïllacionisme que promou Trump”. I el món s’estabilitza en un sistema d’equilibris imperfectes. Si falla el suport americà s’altera tot, des del comerç internacional fins a la defensa. Mèxic tremola perquè el seu poderós veí concentra el 70 per cent de les seues exportacions. I el mur de Trump, com diu Luis Almagro de l’OEA, és per separar els Estats Units de l’Amèrica Llatina.

Així que si fos reelegida la senyora Merkel aquest mateix any, amb la vàlvula de seguretat relativa que si no és així podria governar el socialdemòcrata Schulz, només Alemanya es dibuixa com el puntal per sostenir la Unió Europea. França és una incògnita, la banca italiana està a prop de la fallida, Grècia ja va fer fallida, Hongria i Polònia amenacen de sortir i el conjunt del que queda, inclosa Espanya, és massa fràgil per sostenir la Unió si falla França i s’ha perdut el Regne Unit. Riscos coneguts que ara s’agreugen perquè Trump accelera els processos interns de creixement del populisme en totes les seues versions.

Espanya, per la seua part, mentre es posa de perfil a la tempesta americana, afronta el desafiament de l’independentisme a Catalunya, que en el marc d’una sòlida Unió Europea té menys probabilitats de sortir amb la seua que en un món embogit i un continent en risc de dissolució política. Inés Arrimadas, líder de l’oposició catalana, estima que el govern de Madrid no fa prou per aturar l’agreujament del procés; critica Ada Colau a l’afegir-se a l’independentisme, i proposa per a la Generalitat una alternativa amb reformes també a Espanya. És de les poques veus, juntament amb els socialistes, que no estan ni en la ruptura ni en l’immobilisme. Es diria que, en vista del context internacional, el sobiranisme ha decidit accelerar el referèndum. Ella creu que no arribarà a convocar-se. Però fonts solvents consideren la possibilitat de noves eleccions anticipades per al juny –Catalunya no aconsegueix superar més de dos anys de legislatura– i cridar al referèndum aquell mateix dia. O sigui, una papereta legal en una urna i una altra d’il·legal en una altra. La hipòtesi esgarrifa els partits catalans. I a veure qui no. El vendaval fueteja, de Washington a Girona.