Amb aquesta oposició, Rajoy és el rei del mambo

No traguem mèrit a Mariano Rajoy, president del Govern repetidor i president del Partit Popular, primer designat per Aznar, després victoriós al Congrés de València davant els aznaristes i ara líder popular a la búlgara. El seu savi maneig dels temps (fins a l’exasperació) i capacitat de resistència maratoniana són virtuts innegables.

Just és dir també que als seus mèrits afegeix els aliens. En el seu partit, Aznar ja va passar i no vol tornar; Esperanza Aguirre va sortir del carril en el qual va aparcar malament; Rodrigo Rato camina de judicis perillosos i els joves amb possibilitats, com Núñez Feijóo, opten per la prudència perquè Rajoy es perpetua.

I al davant, l’oposició, bàsicament l’esquerra, exhibeix la seua gran capacitat de divisió. Sempre ha estat així. Primer, Santiago Carrillo al Partit Comunista, sacsejat pels militants agents de la Unió Soviètica, va dilapidar el seu immens capital polític i humà emulant la desintegració de l’àtom. Posteriorment el PSOE, que després de la retirada de Felipe González, i amb el parèntesi de la carambola de Zapatero, no troba líder ni camí. I ara Podem, que va créixer com l’escuma però que fagocita sense pietat els seus fundadors: a Pablo Iglesias, de vocació caudillista indomable, li queda només per enterrar, o per reconvertir, Íñigo Errejón.

Les vides dels cinc que van iniciar l’exitós viatge podemita –Iglesias, Monedero, Alegre, Bescansa i Errejón–exerceixen funcions diferents a les que van somiar. Monedero ha quedat com el legionari dels treballs bruts de Pablo i apareix només per denigrar amb llançaflames (“Íñigo va ser el meu millor alumne però és massa arrogant i amb menys carisma que una estàtua de Vladivostok”); o per amenaçar discrepants (“Vigila amb el que dius”, li va etzibar a un diputat); o per acusar Rivera de drogoaddicte, per la qual cosa havia de ser condemnat en un jutjat però el líder de Ciutadans l’hi ha perdonat.

D’Alegre diu Pablo que “m’agradaria que es parlés d’ell com el filòsof millor d’Espanya, que ho és, en comptes de per insultar els seus companys”. Carolina Bescansa, que exerceix de mare a la vida real, a l’escó i potser al partit, va voler reconvenir sense èxit els dos nois que lluitaven en el fang digital amb frases nocives i ha acabat ella fora de la direcció. Al davant, el viacrucis del PSOE.

Ningú sap com aconseguirà Susana Díaz vèncer en les primàries les passions militants que suscita Pedro Sánchez, ni es pot endevinar si el minoritari Patxi Lopez li traurà vots a ella o a l’altre. Pocs seran, en qualsevol cas, en vista de l’exigua assistència als seus mítings precongressuals.

Vist això, Susana, que segurament no es proclamarà candidata a secretària general fins que passi el 28 de febrer, amb celebracions a Andalusia per separar adequadament la part institucional de la partidàri, pot guanyar com “la menys dolenta de les candidatures”, en definició d’un influent militant andalús. De Pedro Sánchez fins ara només es recorda el “No és no” com la seua més brillant aportació a la ciència política contemporània.

Entre els grans noms, en aquestes batalles polítiques en el PSOE, a Podem o el Partit Popular, sempre es cola un espontani, un oportunista, o un visionari. D’aquesta crisi del PSOE quedarà la figura de l’alcalde de Jun, potser el principal valedor de Sánchez pel seu maneig de les xarxes socials; al PP dóna la tabarra un militant de Conca que fueteja la Cospedal perquè no vol que acumuli el càrrec de ministra i de secretària general; ho fa amb tal afany que se sospita que és un mer peó del dirigent que aspira a aquest lloc; llevat que la fustigui per ser dona, ja que no va obrir la boca, ni ell ni ningú, quan Álvarez Cascos o Arenas compaginaven la condició de vicepresident del Govern i de “general secretari” en el partit.

I per a visionari, Zapatero, que va entrar en un Congrés com a quart candidat gairebé desconegut i en va sortir a collibè.

El greu és que, mentrestant, s’ignora tres ciutadans honrats que van rebutjar corrompre’s i van denunciar la trama Gürtel, el cas Acuamed o irregularitats en l’Exèrcit. En un altre país se’ls faria un homenatge com a patriotes. S’ho mereixen perquè es van ficar en un infern.

Aquí només poden aspirar a algun record en premsa. Per això, tot el nostre reconeixement a Ana Garrido, Azahara Peralta i Luis González Segura. Ni en els congressos de partit, ni al Congrés dels Diputats, ningú s’hi referirà. Apostin.