Purguem la nostra passivitat davant de la corrupció

Hi ha tantíssima corrupció a Espanya com es veu en els mitjans? Aquesta és pregunta assegurada cada vegada que un surt a l’exterior. El dubte és legítim, perquè hi ha telenotícies on els casos judicials se succeeixen fins a gairebé els esports, només interromputs per la xacra de la violència masclista amb una víctima setmanal de mitjana.

Però el que veiem és fruit de gairebé vint anys d’excessos. Correa, Crespo i El Bigotes han entrat a la presó per assumptes vells del front corrupte a València. Altres vegades acudeixen per la Gürtel madrilenya. Francisco Granados, per la trama Púnica que s’estenia per diverses províncies sense que Esperanza Aguirre sospités del seu home de confiança. Pot passar. També Felipe González va declarar que “abans de creure’m que el president navarrès Gabriel Urralburu, amic meu, era corrupte, m’hauria deixat travessar per un ganivet contra la paret. I va resultar que era veritat”. D’això fa un quart de segle.

Seguim: Ana Mato compareix com a testimoni per regals de Correa al seu exmarit, Jesús Sepúlveda, que ella va haver de percebre, però, com va confessar, enfonsada, a uns pròxims, aleshores el matrimoni estava trencat, encara que mantenia les aparences. Alt cost col·lateral, aquest, si hi ha conductes desencaminades i passió pels cotxes de luxe. Més: la desfilada judicial de Bankia és per assumptes relativament recents, amb Blesa i Rato com a estrelles principals, però escatxiga els informatius com si fos d’avui. Bárcenas, el mateix, encara que el seu cas, pendent per a la Justícia, està arxivat i amortitzat al PP. Però segueix allà. I el cas Nóos per fi se substancia, infinitament menor en l’aspecte econòmic però estrepitós fins i tot en la premsa del cor, perquè tocava la Casa Reial o, en denominació moderna per allunyar l’impacte, “afectava familiars del rei”. Tot molt vell, però que crea una opinió nacional i internacional molt negativa.

Ningú dubta que ara hi ha moltíssima menys corrupció a Espanya perquè es va acabar aquella perniciosa passivitat cap a les males pràctiques a Madrid, Catalunya, València o Andalusia. Ho estem purgant. Ja es van desarticular les trames de gent pròxima al PP, dels ERO de la Junta andalusa i del tres per cent de Pujol. Però no n’hi ha prou: és urgent una acceleració dels processos, no per deslliurar ningú de responsabilitats, sinó per posar fi a aquest terrible circ que anomenen mediàtic però que és, sobretot, judicial.

Com definia gràficament un socialista andalús, “la jutge Alaya és especialista a agafar un cas –des dels ERO al Betis perquè es queda amb tots els que pot sense resoldre res– i tallar-los a filetets molt fins”. Cert. Per al consum diari al supermercat informatiu i en vigílies electorals, millor.

Casos vells i tortura eterna dels encausats, corruptes uns i d’altres no, que semblen actuals. I perquè no decaigui, arriben reforços. Les reunions del ministre de Justícia, Rafael Catalá, i el seu frec amb la Fiscalia sobre possibles imputacions dels presidents de Múrcia i la Rioja haurien de ser més ben explicades. La Policia ofereix un serial de desavinences entre alguns alts càrrecs, més desaparició d’informes com el de Marta del Castillo –pobra noia i pobra família, va desaparèixer ella i fins el seu informe policial– i troballes misterioses, o màgiques, com el pendrive sobre els Pujol al fer neteja de calaixos. Però el més inquietant no són els trucs de màgia policials –desapareix això per aquí i apareix allò altre per allà–, sinó les declaracions del ministre de l’Interior Zoido referides a la necessitat que l’estat de dret es deixi sentir en el seu departament.

Atenció a aquestes declaracions i a aquest ministre, exalcalde de Sevilla, però, per damunt de tot, jutge. I jutges i policies sempre s’han entès malament. En un Govern que amb prou feines parla –només Montoro fa declaracions, i no sempre afortunades–, les paraules del ministre exigeixen explicacions complementàries. Què ha trobat Zoido en aquest ministeri? Ho hem de saber.