Podem sí que pot perdre poder sense Errejón

És un joc de paraules però és també una hipòtesi plausible: a Podem sí que es pot perdre poder sense Íñigo Errejón. Internament ja se sap que Iglesias pesa dos terços i Errejón un, o els pesava a Vistalegre 2 fa quinze dies. En el futur ja ho veurem. I per a la secretaria general, Pablo va vèncer sense discussió perquè Íñigo no s’hi presentava.

Després ha vingut la recol·locació dels perdedors, entenent que en gairebé tots els partits recol·locació és eufemisme de fumigació: igual que Ramón Espinar va fulminar el portaveu a l’Assemblea de Madrid, José Manuel López, al Congrés dels Diputats s’han visualitzat els canvis: Errejón passa a la segona fila d’escons i els seus seguidors pugen fins a l’anomenat galliner. Tania Sánchez, excompanya sentimental de Pablo i ara errejonista, directa al colomar.

La qüestió és veure com afectarà les urnes la pèrdua del caràcter transversal que Errejón imprimia a la política de Podem des de la influent Secretaria Política, ampliant el radi de captació de vot.

Iñigo, “el millor alumne que vaig tenir”, segons l’incombustible Monedero, que ara el fustiga dient que “té menys carisma que una estàtua de Vladivostok”, és autor d’una magnífica tesi doctoral sobre la transversalitat a Bolívia, que ens va elogiar el professor Luis Garicano, cervell econòmic d’Albert Rivera. Per a Garicano, la transversalitat del vot indígena i les seues aliances amb la resta de la població, base de la victòria d’Evo Morales, provava Errejón d’adaptar-la i aplicar-la aquí.

I va donar resultats, en vista de la gent de classe mitjana i fins i tot benestant que a Vistalegre es barrejava amb la militància tradicional de Podem.

“Estan molt consolidats també a la franja de vot amb recursos”, comentava un alt directiu d’una potent consultora, veient aquestes imatges.

Per a alguns, el retrocés electoral pot ser molt significatiu a Podem però exageren els que calculen que assolirà fins a un terç del seu electorat. No es pot fer aquesta translació del resultat de Vistalegre perquè Errejón i els seus no se n’han anat.

I, a més, no es pot calcular, entre altres coses, perquè del centre a l’esquerra el mapa polític espanyol és ara mateix d’arenes movedisses.

No serà el mateix Podem amb un PSOE liderat per Susana Díaz que per Pedro Sánchez.

I per descomptat hi haurà diferències en l’atracció de vot cap al PSOE segons s’elegeixi secretari general una o l’altre, dit sigui amb tot respecte per a Patxi López que, pel cap alt, ja només pot ser complement d’algun dels anteriors.

La Gestora del PSOE pateix per omplir un saló de conferències per parlar de projecte econòmic, com aquest cap de setmana a Madrid, mentre que la militància omple els actes de Pedro Sánchez.

Susana Díaz deixa passar la celebració del Dia d’Andalusia, per separar el que és institucional del que és partidari, i retarda la seua sortida a l’11 de març, o millor al 18.

És a dir, a dos mesos només de les primàries. Difícil pronòstic.

Mentrestant, a Catalunya, la tensió és alta i pocs dubten que hi haurà eleccions aquest any, a la tardor preferentment. L’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, desafia les instruccions de la Generalitat de liquidar qualsevol vestigi de l’Estat espanyol i ha autoritzat la presència de l’Exèrcit a la fira educativa anual que se celebra a la ciutat.

Per carta, les autoritats autonòmiques instaven el director de la Fira de Lleida a vetar la presència militar i l’alcalde, com a president de la Fira, a l’entendre que es tractava d’una qüestió política, ha respost personalment rebutjant aquesta pressió

.