Amb aquesta oposició i aquest govern, anem fins

Fa trenta-sis anys que un Govern no perdia al Congrés la convalidació d’un decret llei, tret d’una ocasió per error. El més greu és que aquest decret llei validava una sentència del Tribunal de Justícia Europeu sobre la pervivència del monopoli dels estibadors als ports espanyols. Està el PSOE en contra d’alguna cosa així i s’atreveix a desafiar una sentència europea? Només perquè està escapçat i té por de Podem. I de Pedro

Sánchez

, segurament.

I com és que Ciutadans, que es proclama liberal, impedeix l’aprovació del final d’un monopoli sindical? Només perquè està fart del menysteniment que pateix del Govern de Rajoy després d’haver-lo recolzat responsablement en la investidura. I els catalans, com explicaran les conseqüències que poden pagar els ports de Barcelona i Tarragona per l’enfortiment dels clans que dirigeixen l’estiba a la seua Comunitat?

L’argument sembla ser que qualsevol cosa que vingui del Govern central es vota en contra. Molt trist. Només els bascos del PNB, que no volen que Pasaia i Bilbao figurin a la llista de ports de risc per vaga imprevista, van donar suport al decret llei.

L’escena va ser patètica: estibadors a la tribuna del públic saludant puny en alt la derrota de la decisió del Tribunal Europeu en mans dels diputats espanyols i ses senyories de Podem corresponent puny en alt des dels escons. Com a la Borsa quan per una informació indesitjada es modifiquen immediatament inversions, les navilieres davant d’un aital fotografia es reafirmaran que més segur és el port de Tànger que el d’Algesires, o el de Leixoes (Porto), preferible als de Vigo o la Corunya. I festa a les empreses de transport pesant perquè la inestabilitat als ports rellança les seues comandes de llarga distància.

Definitivament, amb aquesta oposició i amb aquest Govern, anem fins. Encara que el decret llei era poc o gens discutible, el Govern s’hauria d’haver bolcat a negociar abandonant el seu habitual comportament de partit de majoria absoluta, i menys quan no hi compta; en aquest cas tenia raó i, a més, raons, com la multa de 23 milions d’euros que pot comportar aquest fiasco parlamentari.

Però no n’hi ha prou amb això. Cal negociar, tenir gestos, compartir decisions i respectar l’oposició. Una oposició que podria buscar altres àrees de debat per deixar en minoria el Govern, com succeirà amb la llei Mordassa en pocs dies, preservant amb el seu vot afirmatiu qüestions vitals per a l’economia, com la garantia d’uns ports segurs per a les mercaderies. Que ho diguin a Inditex, per exemple, o als fabricants de les onze fàbriques de vehicles que hi ha a Espanya.

Però no només és això. Amb l’actual situació de debilitat europea, amenaçada pel Brexit i per les derives autoritàries d’Hongria i Polònia que fomenten l’antieuropeisme, Espanya té una oportunitat de pesar més a la Unió. Des de Felipe González, que tenia un reconeixement específic entre els líders continentals, Europa queda lluny.

Després d’Aznar, que va orientar la política exterior espanyola cap a l’atlantisme, el pes d’Espanya al món va declinar; no es va recuperar amb Zapatero, i l’exterior no ha semblat interessar fins ara a Rajoy. “Espanya té l’oportunitat d’ingressar en el nucli dur de la Unió, amb Alemanya i França, malgrat no ser-ne membre fundador”, destaca la professora María Izquierdo Rojo, que va ser eurodiputada quinze anys.

Per a l’expresident del Parlament Europeu, Josep Borrell, “les tradicionals tensions nord-sud s’han vist complementades amb tensions est-oest per la crisi dels refugiats”. Aquest quadre obre una oportunitat inesperada per a Espanya. Però tot apunta que no se sabrà aprofitar perquè no es pensa en termes geoestratègics.

Aquest és un Parlament de mirada curta que aquesta setmana va oferir un episodi decebedor. La ciutadania, la societat civil, ha de demanar responsabilitats als uns i als altres.