El PSOE se la juga a les primàries

Mai fins ara unes primàries al PSOE havien comportat tant risc de desestabilització del partit i de la política espanyola. L’enfrontament és màxim entre les candidatures de Susana Díaz i Pedro Sánchez. L’opció de tercera via impulsada per Patxi López té sentit, però suscita poques adhesions.

Però allà segueix, i encara amb un resultat ajustat, pot aconseguir notable influència. Vénen dos mesos d’alta tensió i un postcongrés traumàtic, segons com el manegin els vencedors. Caldrà recompondre un partit avui trencat sense dissimulació, com destaquen tots els testimonis obtinguts en les agrupacions. Tret d’Andalusia, on per raons òbvies hi ha susanisme dominant convivint amb el silenci. De la capacitat de l’equip de la candidata per saber llegir quant vot ocult amaga aquest silenci (òbviament per als altres candidats), dependrà el resultat final.

“El problema és que ens vam fer trampes perquè després de les eleccions del juny el normal era abstenir-se perquè governés el PP i, tanmateix, es van prendre posicions agressives esperant que el primer que ho proposés pagués un alt preu intern”, assenyala un alt dirigent socialista que reconeix que només el líder extremeny Guillermo Fernández Vara es va atrevir a dir-ho. Els barons esperaven que Pedro Sánchez ho proposés per liquidar-lo després i Sánchez va esperar que ho diguessin els altres per al mateix. Vara no va ser l’únic. L’alcalde de Valladolid, Óscar Puente, reconeix que per a ell també era el millor i, tanmateix, avui és dels pocs càrrecs electes importants que batallen al costat de Pedro Sánchez, compartint la pueril teoria que els que es van abstenir en la investidura de Rajoy són “la dreta del partit” i els del “no és no” l’esquerra. “Veure Zaida Cantero a Twitter propugnant un PSOE d’esquerres quan es va afiliar fa quatre dies descoratja”, assenyala una dirigent andalusa que mai va simpatitzar amb Susana Díaz però que l’accepta “com a mal menor per evitar un desastre”.

Què va passar perquè l’alcalde de Valladolid i altres personatges fessin el canvi? Doncs la malaptesa de l’entorn de Susana Díaz que va convertir Pedro Sánchez en un màrtir al desallotjar-lo matusserament en el “Comitè Federal de Puerto Hurraco” ignorant que les víctimes sempre generen atracció. Avui Pedro Sánchez entra en un restaurant i l’aplaudeixen. Això abans no li passava i potser li passarà només mentre el considerin un damnificat. Però li val com a gasolina emocional per al seu viatge a la secretaria general, o a l’abisme. Encara que de vegades l’abisme té forma de partit alternatiu. Ja es veurà.

Els motors de les primàries ja rugeixen. Pedro té seguidors que es paguen un autobús per acompanyar-lo per tot Espanya. Setze autobusos al míting d’Albacete. Els que veuen allà finançaments estranys menteixen o s’equivoquen. Hi ha un mar de fons intens a favor del secretari general destronat. Susana, per la seua part, reuneix a Madrid milers de seguidors, gairebé tots amb càrrec en ajuntaments, diputacions o a la Junta d’Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa. Arriben de tot Espanya, convocats a cop de telèfon en bona mesura per ella mateixa, treballadora incansable, que diu disposar de dos mil plataformes de suport. Pot ser.

Allà se sumen seguidors convençuts i gent a la qual els fa menys gràcia però que temen que Pedro només pugui portar-los a enrocar-se en un altre “no és no”, o a una abraçada amb Pablo Iglesias, que a Izquierda Unida ja saben com se les gasta.

Tota la política espanyola està pendent d’aquestes primàries; i hi ha testimonis sobre l’interès amb el qual se segueixen a diversos països estrangers.

L’acte de Madrid amb Susana al capdavant ha reunit dirigents socialistes històrics que ni es parlaven, tret de per educació, del felipisme al guerrisme i del zapaterisme al que es vulgui. Temen que el PSOE tradicional s’esvaeixi. I de l’altre costat temen que s’entregui a la dreta.

“El dolent –conclou l’alt dirigent consultat– és que tots pensen en un PSOE o en un altre i en la urgència de liderar-lo. Però ningú no pensa en Espanya.”