Remuntada econòmica amb política estancada

El panorama econòmic millora però el polític es queda estancat. Per primera vegada, hi ha signes de contenció del dèficit, segons l’acordat a Brussel·les, creix l’afiliació a la Seguretat Social i el Govern s’atreveix a pronosticar que l’any que ve recuperarem alguns indicadors dels d’abans de la crisi. La Borsa ho confirma i tanca un bon trimestre.

Bones notícies, encara que amb dos cauteles: la bretxa de la desigualtat social persisteix i amainen els vents de cua que empenyen l’economia. No tot és mèrit de Rajoy, com per exemple el baix cost del petroli i dels tipus d’interès, que ara tendeixen a pujar. Tot i així, Espanya pot créixer aquest any un dos i mig per cent, menys que l’any passat, però avancem.

La política, tanmateix, no acompanya. S’aprovaran els Pressupostos, probablement, amb algunes millores exigides per Ciutadans, i guanyarem temps per veure si el PSOE s’aclareix, si Podem es defineix i si a Catalunya es consolida la tendència a neutralitzar, amb propostes, el sentiment independentista.

Alguna cosa es fa, però estem molt lluny de comptar amb una situació política estable. I no només perquè Mariano Rajoy governi des de la minoria, sinó també perquè hi ha altres fronts oberts. En primer lloc, el PSOE. Vagin a saber com serà aquest partit després de l’estiu. Patxi López, el tercer candidat, que prova d’obrir-se pas entre dos locomotores que viatgen cap a partits diferents, adverteix que ja no queda marge per a errors greus. És cert. La malversació dels actius polítics socialistes, de la qual no correspon culpar només un bàndol i que ja va començar en l’època de José Luis Rodríguez Zapatero, corre el risc, si les primàries i el seu congrés posterior són un fiasco, d’acabar com el PCE de Santiago Carrillo: el més semblant en física a la desintegració de l’àtom. Molts militants estaran potser entusiasmats amb la batalla interna, però d’altres, i sobretot els electors, n’estan molt farts.

Mentre el seu futur s’aclareix, institucionalment, els socialistes estan bloquejats. Javier Fernández, president d’Astúries i de la gestora, va comunicar a Albert Rivera que no hi comptin per aprovar els Pressupostos. Imaginin-s’ho: després d’haver-se abstingut en la investidura per evitar unes terceres eleccions –l’economia i la ciutadania l’hi haurien d’agrair, perquè la paràlisi era inquietant–, un suport, encara indirecte, a qualsevol proposta de Rajoy donaria la victòria immediata a Pedro Sánchez, que ve del “no és no”, ara tunejat en “sí és sí”. Paràlisi socialista, de moment, i veurem després què més s’ofereix.

Podem ja va passar el seu congrés i el risc intern és que els dos terços de Pablo Iglesias triturin el terç d’Íñigo Errejón. Però el més inquietant són aquests signes de contemporització del líder podemita amb els violents, visitant a la presó de Jaén un condemnat per agressions i qualificant de “víctimes” els agressors de dos guàrdies civils i les seues nòvies a Altsasu.

Hi ha una llista d’intel·lectuals, inicialment entusiasmats amb el projecte, que ara se’n distancien, tal com ha resumit un d’aquests, el filòsof Santiago Alba Rico: “Podem ha passat del més bonic del món al més lleig.” I ben poca bellesa hi ha afegit el fet de no condemnar l’autocop de Veneçuela contra la democràcia que fins i tot sectors del chavisme han rebutjat.

Un altre episodi violent es va produir a la ciutat de Barcelona, a l’atacar militants de la CUP la seu del Partit Popular. Van elegir bé el dia: vencia el termini en el qual van prometre que la independència arribaria. Ben oportunament, van canviar la crònica política, perquè van tapar d’aquesta manera la notícia d’aquest incompliment.

Les coses no els van bé i la iniciativa política de Rajoy, tímida de moment, els hi posarà pitjor. Però anotin aquest nou brot violent dels que l’exministre popular Josep Piqué qualifica com a hereus de la FAI. I l’ingrat record de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) no és reconfortant. Atents, que la violència no vagi a més, i paciència fins que la política es desbloquegi.