El futur de Rajoy després de la ‘dècada perduda’

Inspirat en la frase encunyada pels economistes als vuitanta sobre “la dècada perduda de l’Amèrica Llatina”, l’exministre Josep Piqué estima que “la crisi econòmica que va esclatar el 2008 ha suposat una dècada perduda per a Espanya. Fins al 2017 no recuperarem alguns indicadors positius que teníem el 2007”. Està ben vist. Aquí sorgeix la necessitat de reindustrialitzar el país però amb unes empreses ja transformades digitalment.

Aquella dècada perduda ha estat gestionada des del 2011 pel president Mariano Rajoy que, a diferència d’altres antecessors seus amb més sort, ha governat més de la meitat d’aquell període, el de les vaques flaques, les més flaques des de la sortida de la Transició.

La pregunta clau, que ja es debat, és si Rajoy es presentarà per a un tercer mandat. Podria aprofitar que la situació econòmica ha millorat, encara que persisteixi la desigualtat aprofundida per la crisi, amb els desequilibris socials que comporta i la remodelació política que implica. El lògic és pensar que si ha mantingut el Govern amb les minories parlamentàries més reduïdes que es coneixen –després d’una majoria absoluta– la millora de la situació econòmica l’afavorirà, per més que vagi perdent algun impuls aportat pels vents de cua (baixos tipus d’interès i baix preu del petroli).

Consultats diversos polítics de qualitat (després precisarem aquest terme) es coincideix que, tret d’imprevistos, tenim Rajoy per a estona; en part, perquè l’oposició l’apuntala amb les seues divisions internes i no es divisa un programa alternatiu il·lusionant. L’observació dels cicles electorals en els quaranta anys que complirà la nostra democràcia, adverteix que el candidat de l’esquerra que vingui, en principi, estaria destinat a perdre el primer embat davant de Rajoy. Si aquest repeteix. L’estadística diu això, encara que en política gairebé res no és predictible matemàticament.

El mateix Mariano Rajoy va etzibar a Sánchez en el tempestuós debat cara a cara de les eleccions del desembre del 2015: “Vostè perdrà aquestes eleccions com jo les vaig perdre dos vegades abans de guanyar i com també les van perdre dos vegades González i Aznar. D’això, un se’n pot recuperar. Però no de l’afirmació que vostè acaba de fer que em sembla roïna, mesquina i miserable.” Es referia a l’acusació que “el president del Govern ha de ser una persona decent i vostè no ho és”.

Un dels polítics consultats, es diria que un “home d’Estat” per la seua capacitat analítica i els serveis prestats, pronostica que Mariano Rajoy no optarà a un tercer mandat si completa els quatre anys del segon. I explica que, al seu parer, quan faci balanç, es felicitarà per haver restablert alguns paràmetres molt danyats dels comptes de l’Estat, que no tots, però haurà de reconèixer que en els seus mandats s’ha agreujat el conflicte a Catalunya. “Rajoy ja s’està adonant que deixarà un greu problema polític pel seu immobilisme en aquest assumpte i per això ara pren alguna iniciativa, encara que de moment sense resultat.” Interessant reflexió.

PD.: Nota sobre polítics de qualitat: Encara que aquesta definició no estigui als manuals de Ciència Política, la gradual degradació del Congrés la fa necessària per entendre’ns. Cada vegada que entra un exdiputat per la porta, sigui Roca Junyent, Alfonso Guerra, Duran Lleida o Gaspar Llamazares, ara a Astúries, els joves periodistes se sorprenen gratament del nivell professional que devia haver abans a l’hemicicle. Pocs estan ara a aquesta altura.

Així que a la tradicional divisió entre “homes d’Estat” i la resta, es podria afegir la de “polítics de qualitat” per distingir-ne uns altres que no hi tenen cabuda. Per mèrits propis. Com el socialista-susanista Miguel Ángel Heredia, que va desbarrar greument contra els seguidors de Sánchez, perjudicant bàsicament la seua cap de files.

I Ramon Espinar, podemita-pablista, el del pis de protecció oficial, que demana boicot contra la Coca-Cola i després se’n pren dos al bar del Congrés. Amb aquesta tropa, Rajoy té una assegurança de vida política.