Corrupció, censura i espectacle

Va declarar un dia Pablo Iglesias que ell està de passada en la política i que en algun moment pot tornar a la Universitat. És una opció, però té altres sortides, ateses les seues innegables qualitats professionals. Per exemple, podria tenir èxit com a programador d’esdeveniments i espectacles per la seua gran capacitat per sorprendre amb iniciatives noves i crear impactes mediàtics. Des que va entrar a l’hemicicle allò s’assembla més a un plató de televisió que abans. Sempre ho ha sigut, cert, i a la tribuna es parlava en realitat més per a les càmeres que per a la Cambra. Però amb Iglesias i la seua companyia d’espectacles van arribar altres gèneres, i no només l’informatiu, als quals pertanyen moments estel·lars com el petó a la boca amb Xavier Domènech, la roda de premsa assegut a terra a les Corts (amb els periodistes acompanyant-lo com en una excursió de col·legi) o algunes intervencions seues dignes del Club de la Comèdia, com aquella en la qual suggeria un idil·li entre la diputada popular Andrea Levy i un parlamentari podemita. Les últimes estrenes han correspost al tramabús i a la moció de censura a Rajoy (sense candidat alternatiu) quan només es pot presentar si existeix un nom propi associat a la iniciativa. O sigui, a la pràctica, res. Per a Albert Rivera, el contingut polític de les iniciatives de Podem s’ha debilitat molt des que Íñigo Errejón ha estat apartat del nucli dirigent –fins i tot de les tertúlies– i des que Carolina Bescansa va fer un pas enrere perquè no acceptava el divorci entre els dos dirigents. Menys contingut polític i més escuma: la necessitat de crear sempre notícia –amb gran habilitat, sens dubte– amb assumptes d’escàs recorregut, segons l’opinió dels seus crítics, encara que ocupin espai mediàtic.

Segons l’opinió d’Iván Redondo, analista polític, la diferència fonamental entre els líders nous és que “Albert Rivera juga a llarg termini i Pablo Iglesias, a curt, i d’aquí ve aquesta necessitat permanent de sorprendre i sobreactuar”. La moció de censura, anunciada sense consultar altres partits com a possibles aliats imprescindibles, ha aconseguit de moment silenci per resposta i algunes negatives a escoltar els seus raonaments, com ha dit en una nota Jutges per a la Democràcia. Els sindicats ho han vist amb recel, el PP amb menyspreu i els socialistes amb indignació perquè els arriba en el pitjor moment, a tres setmanes de les seues primàries. Per donar noms estan. Per això Iglesias ara ofereix que el candidat a la presidència sigui un socialista quan ell mateix es va encarregar d’avortar la possibilitat que Pedro Sánchez, que ja tenia el suport firmat de Ciutadans, arribés a la presidència. Iglesias va facilitar així la repetició d’eleccions i la tornada de Rajoy, per a desencant de molts intel·lectuals que simpatitzaven amb la seua formació. No tindrà credibilitat la proposta però, de nou, ocupa espai mediàtic i ofereix espectacle.

El problema de fons és que si qualsevol ocurrència, parlamentària o no, té cabuda i algun ressò, és perquè de nou la corrupció afarta els ciutadans i ja és el tercer element de preocupació, segons el CIS. El d’Ignacio González, més familiars, testaferros i socis, que s’ha carregat Esperanza Aguirre, resulta ja insuportable. Que el responsable en el seu dia d’Organització del PP Carlos Floriano reconegui que sabia que Ignacio González tenia un compte a Suïssa però no ho va denunciar, ni tan sols internament, revolta. Que el president del partit, Mariano Rajoy, es limiti a una declaració del tipus de “ja s’escamparà”, genera impotència. Estem condemnats a viure amb l’esclat intermitent de casos de corrupció en la política? Fins quan es castigarà la Marca Espanya a l’exterior amb l’etiqueta de les corrupteles tolerades, o simplement no combatudes, des del poder polític?

Mentre hi hagi corrupció, encara que es jutgin ara casos de fa una dècada, hi haurà degradació democràtica i espectacle polític inofensiu. Els problemes de fons queden per a un altre dia.