Angoixa al PSOE i ansietat a la Fiscalia

Incertesa total al PSOE sobre el resultat de les primàries i angoixa davant d’una possible fractura molt seriosa. Com van demostrar els avals, cap candidat guanyarà arrasant, ni tan sols amb marge d’estabilitat. Dels principals contendents, de Susana Díaz i de Pedro Sánchez, mai ningú ha destacat la seua generositat amb l’adversari.

Electoralment i emocionalment es dibuixen, per tant, dos partits. Políticament, hi ha indicis que també. És, sens dubte, un dels moments més delicats en el segle llarg d’història de la formació. No és moment per especular sobre el que pugui succeir l’endemà, adverteixen els militants consultats, concentrats tots en la campanya. Josep Borrell, el candidat que va guanyar les primàries a Joaquín Almunia, però al qual va acorralar l’aparell fins que va dimitir, ha contribuït a la projecció de Pedro Sánchez amb un llibre d’urgència, Los idus de octubre, a partir de l’amarga experiència del tristament cèlebre Comitè Federal de Puerto Hurraco.

Aquell dia, i des d’aleshores, tot ha estat una baralla familiar. Una cosa semblant a la pel·lícula Los idus de marzo, una crònica del joc brut en la política. Borrell la va patir i per això es deu identificar tant amb Sánchez, encara que els de davant aportin una llista de greuges per la manera despòtica amb què va dirigir el partit. És ben cert que quasi sempre per persona interposada (llegiu el seu secretari d’Organització, César Luena, doctorat en conspiracions per les Joventuts Socialistes, universitat de gairebé tots els aspirants a secretari general). Endevinin on està ara Luena: doncs a la candidatura de Patxi López.

El trapezi crea addicció. Que la divisió és més emocional que política, encara que també hi hagi fractura política, ho demostren alguns testimonis recollits entre la militància: “Estic per votar Pedro Sánchez perquè em va fer enrere la foto de la vella guàrdia socialista acompanyant Susana en la seua presentació a Madrid”, afirma un militant de Lleida. No es perdin el perfil del candidat: setanta anys i alt càrrec en un govern de Felipe González.

Analitzar aquesta crisi del PSOE a partir d’estereotips condueix a l’error, amb seguretat. Tot és circumstancial i imprevisible. L’avanç de la seua hàbil guerrilla a les xarxes socials, on brilla l’èpica que invoquen els seguidors del secretari general dimitit, es contraposa a la seua provada malaptesa per relacionar-se amb els mitjans. Hi ha pocs periodistes que defensin Pedro sense que per això mostrin indicis de seducció per una altra candidatura. Estadísticament, és així. Alguna cosa va malament.

Per sort per al PSOE, mentre la campanya ho paralitza tot i la llista d’avals analitzada per comunitats i províncies destapa la fragilitat d’alguns lideratges autonòmics (pretesos barons que amb prou feines arriben a comtes), el seu grup parlamentari al Congrés manté la iniciativa. Encara que l’abstenció en la investidura de Rajoy no garantia contrapartides del Partit Popular, Antonio Hernando ha tret de les mans a Podem alguns avenços sonats, com el relatiu a la pobresa energètica.

I allà segueix: aquesta setmana es veurà a la Cambra la interpel·lació al Govern sobre el ministre de Justícia, el fiscal general de l’Estat i el d’Anticorrupció. Només la rebutja sense matisos el Partit Popular. Ja veurem com es posiciona la resta, però, encara que aquesta reprovació d’un ministre no tingui efectes vinculants, no hi ha precedent. Al ministre se l’acusa d’ingerència en causes judicials sobre corrupció que afecten el Partit Popular i es demana la destitució dels fiscals per “incompliment greu de les seues funcions”.

I és que la turbulència a l’àrea de Justícia, que també escatxiga Interior, és molt intensa. Algú va avisar Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, que l’estaven investigant. Intolerable.

Mentrestant, ja ho veuen, angoixa per les primàries internes al PSOE, però sense perdre iniciativa parlamentària. Per començar la reconstrucció amb el tren en marxa.