Votar a Espanya és cada dia més difícil

No ho posen gens fàcil els partits polítics a l’electorat. Després de cada elecció es mesuren els vots, s’assignen diputats i s’elegeix govern. Després de cada elecció o, de vegades, cada dos. Però si, a més del recompte, es mesurés el grau de satisfacció en el vot dipositat, el resultat seria estremidor. Qui no ha escoltat amb freqüència això de “voto el PP però tapant-me el nas”, per l’embafament dels casos de corrupció? O “voto el PSOE però forçat, només per parar Podem”. O “em costarà molt votar-te encara que al final ho faré”, com li va etzibar en públic Cayo Lara a Alberto Garzón per aliar-se amb Podem i perdre la marca.

Però no només populars, socialistes i Izquierda Unida tenen electors molestos. En els últims mesos, les enquestes adverteixen que hi ha una part de Podem que segurament continuarà votant Pablo Iglesias, però a desgana. Denuncien alguns entusiastes de primera hora que els intel·lectuals marxen de Podem; o referents com el fiscal Jiménez Villarejo, que va arribar a ser eurodiputat, es va donar de baixa decebut pel boicot d’Iglesias a un govern de Pedro Sánchez; a altres els dol que es margini líders intel·ligents com Íñigo Errejón; cansa el circ permanent d’autobusos sorpresa; i com a rematada, la moció de censura sense parlar amb ningú, només per debilitar el PSOE, com han denunciat els tres candidats a la Secretaria General; o per “deslegitimar la democràcia”, com adverteix el catedràtic de Constitucional Javier García Fernández; o “per satisfer l’ego de Pablo Iglesias”, com han escrit i declarat alguns.

El descontentament cala encara que els vots es mantinguin, però sense créixer, la qual cosa ha de resultar frustrant. Estan allà gairebé de plantilla, una part indeterminada d’ells tan molesta com pugui estar-ho l’electorat del PP, del PSOE o del que era Izquierda Unida abans de la seua “dilució”, en expressió de Gaspar Llamazares.

En aquestes circumstàncies, es podria pensar que només Ciutadans pot exhibir votants satisfets. Però encara que pugi en les enquestes, i per més que el fenomen Macron a França propulsi una mica Albert Rivera, no s’entén per què aquest afany a declarar-se liberal sense que ningú li ho exigeixi, la qual cosa ha motivat baixes de militants que van creure que Ciutadans també tenia una ànima socialdemòcrata. Aquesta insistència en el liberal pot convertir-se en una dificultat afegida perquè antics votants socialistes poguessin trobar refugi electoral en les candidatures taronja. Preguntat Rivera per aquesta qüestió, no dóna una resposta convincent. Però allà està, encara que avançant en la intenció de vot, sense arrasar.

Tot dependrà de la consolidació del nou líder al PSOE i de la seua capacitat com a partit per cicatritzar les profundes ferides que ha deixat aquesta campanya electoral interna. Molts dels que van veure el debat dels tres candidats, a excepció dels militants “hooligans” de cada un d’ells, van tenir la sensació que cap proposta entusiasmava perquè allà es va parlar només del partit i de ressentiments i en cap moment d’Espanya, per més que digués repetidament Patxi López que calia parlar de futur. Però el futur ni es va dibuixar.

Quedi com quedi, la incògnita del secretari general del PSOE s’aclarirà i caldrà culminar la cascada de congressos, el nacional, els autonòmics i els locals. Només al principi de curs tindrem dades precises del que pot ser el PSOE i del camí que pren, si el de la irrellevància com el model francès, o qualsevol altre capaç de convertir-se en alternativa de poder real per recuperar el Govern.

Aquesta ha estat la carta de Susana Díaz, que va oferir l’únic compromís clar en el debat: se n’anirà si aconsegueix menys del que va treure Sánchez. És poc compromís, però és alguna cosa. En qualsevol cas, des d’aquesta minvada alforja de diputats, l’alternativa de poder, tret de cataclismes aliens, no es divisa en l’horitzó. Ens temem que queden algunes eleccions encara fins que en aquest país per fi es pugui votar una mica a gust.