Espanya va apagar l’alarma de la corrupció

Aquesta frase, rotunda, d’Albert Rivera, està continguda en la sèrie documental 40 años de democracia del Canal Historia, a punt d’emetre’s: “Hi ha corrupció a Espanya perquè en la democràcia es van apagar les alarmes a les institucions.” I en molts casos segueixen apagades, podria dir-se lamentablement. Heretar una casa familiar a nom d’una societat opaca a Panamà li pot passar a un ciutadà qualsevol, per exemple a un tal Manuel Moix. És molt estrany, però pot passar. El que no és comprensible és que aquest ciutadà es converteixi en el fiscal Anticorrupció, ni més ni menys, sense que alguna alarma salti davant d’aquesta sorprenent dada, que és des de fa anys als registres. Luis Roldán va posar al currículum, i ningú no ho va detectar, que era enginyer i economista, quan no s’havia atansat per aquestes facultats, excepte per reparar màquines d’escriure, que era la seua digna ocupació, prèvia a ser regidor de l’ajuntament de Saragossa, delegat del Govern a Navarra i després director general de la Guàrdia Civil, abans que pròfug a l’estranger i condemnat. No és comprensible que els dos segons del Partit Popular a Madrid durant el mandat d’Esperanza Aguirre, Ignacio González i Francisco Granados, muntessin cada un d’ells una xarxa d’extracció de diners públics sense que ningú ho denunciés fins a anys després. I un altre cas indignant: “No pot ser que Jordi Pujol i família fes anys que portava a terme aquestes pràctiques corruptes sense que a Convergència es detectés i sense que PSOE i PP ho sabessin”, diu l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en aquest mateix documental. O es van apagar les alarmes, o sonaven i no volien atendre-les.

El resultat és que la corrupció és un dels problemes més preocupants per als espanyols, segons declaren a les enquestes, el més gran després de l’atur. A més, segons Metroscopia, dos terços de l’opinió pública considera que els fiscals Anticorrupció no poden actuar amb llibertat. I pensen que els magistrats que després jutgen aquestes causes pateixen pressions.

Si es pregunta als votants de Podem, el percentatge puja al 75 per cent, però fins i tot entre els electors del PP els convençuts que és així se situen en la meitat de la població. Per tant, aquí tenim dos problemes: la corrupció en si mateixa i la percepció de la corrupció, que s’agreuja per l’impacte de casos increïbles i per l’abundant informació de procediments judicials sobre fets succeïts anys enrere. En una reunió pública de Societat Civil pel Debat, aquesta mateixa setmana el vicepresident de la Unió Professional, Manuel Regueiro, assenyalava que “davant el 2016 que va ser l’any de la crisi de Govern, el 2017 és l’any de la crisi dels valors, amb un volum de corrupció que aflora en tots els àmbits que aterreix i desmoralitza, fins i tot malgrat un marc de recuperació econòmica incipient”. I afegia, citant el doctor Francisco López Sobrino, cofundador de Societat Civil: “L’urgent és actuar amb menys estètica i amb més ètica.”

Per sort les coses van una mica millor en l’economia: Rafael Doménech, del Servei d’Estudis de BBVA, confirma que repetirem un 3% de creixement del PIB aquest any, o fins i tot el superarem. L’ocupació al maig, sobretot gràcies al turisme, ha portat esperances, encara que sigui estacional i en bona mesura precari. Però la política va malament: Mariano Rajoy no pot presentar al seu full de serveis una bona actuació a Catalunya, on el seu immobilisme va agreujar el problema; ni en la resolució de la crisi sobrevinguda en l’àmbit de la Justícia quan es va decidir fer un pas de rosca i omplir l’estructura de fiscals conservadors –Maza i Moix, amb els nomenaments en cascada que això suposa– per protegir-se millor dels processos per corrupció.

És a dir, seguint l’analogia d’Albert Rivera: que es va ordenar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, col·locar fiscals que apaguessin alarmes, o que no les atenguessin. En el cas de Moix, una mica inaudit, ni la pròpia, que bé coneixia. I va callar.