La moció de censura, avís molt seriós a Rajoy

La moció de censura contra Rajoy, que coincidia amb els quaranta anys de les primeres eleccions lliures a Espanya, no s’ha de liquidar com un episodi fútil o un passatemps. Va venir a ser un assaig de com pot ser la caiguda de Rajoy: a les urnes o al Parlament. El resultat estava cantat: el candidat Pablo Iglesias va collir sol els seus propis vots –inclosos els de Compromís, que creien que era una acció precipitada i poc preparada– més els d’Esquerra i Bildu, socis sempre disposats per a operacions de “demolició”, segons la terminologia d’Albert Rivera. Però va servir per descobrir una bona i fogosa diputada, Irene Montero, que ingressarà en el seu dia a l’exclusiu club dels parlamentaris eficaços i un Pablo Iglesias contingut, amb estil errejonià, de mà estesa als socialistes. Encara que per arribar ell a president, abans Espanya més aviat hauria de canviar de continent. La moció va confirmar el Rajoy bo dialèctic que coneixíem, el Rafael Hernando insolent que cohesiona els adversaris amb una sola frase i li va donar al portaveu socialista de tràmit, José Luis Ávalos, una certa dosi d’imatge per a la seua nova responsabilitat: secretari d’organització de Pedro Sánchez.

Però hi van passar més coses: Albert Rivera va deixar clar que no només existeix Rajoy per parar els peus a Podem i va sortir sense complexos al marcatge del líder podemita, que s’entossudeix a relacionar-lo amb la banca ocultant que va aprovar una oposició a advocat de La Caixa entre centenars d’aspirants; però l’excel·lència professional o l’èxit empresarial, com el d’Amancio Ortega, el porta malament Podem.

S’hi va reivindicar la canària Ana Oramas com a flagell immisericordiós ara d’Iglesias i abans de Rufián –quan va lamentar que hi hagués tant odi en una persona tan jove– i es va confirmar que el PNB d’Aitor, “el del tractor”, potser recull la collita del cuponàs per donar suport als Pressupostos, com pot derrapar i sumar-se, si convingués, a una altra majoria.

No es va concretar res allà mateix, cert, però es va anunciar més del que pugui creure’s. La relació de casos de corrupció en els quals el Partit Popular està relacionat, esgarrifa. La lectura en ordre alfabètic dels presumptes implicats, per part d’Irene Montero, no es va pronunciar en va. La macroeconomia va millor –i es nota en l’augment de divorcis, que són els que ja estaven decidits sense diners per assumir-los– però la resta es fa insuportable. I passarà factura. Si el nou PSOE de Pedro Sánchez, que es va treure a les primàries els grillons de Susana Díaz, s’estabilitza a l’esquerra proclamada amb dos terços de suport intern –el seu cinquanta per cent, més el deu de Patxi López i un escaig del que representa l’extremeny Fernández Vara– recuperarà vot de Podem i cedirà antics votants a Ciutadans. Rivera potser no és Macron però pot rebre electors del PSOE, més votants del PP que avergonyeix tanta corrupció sistèmica. La llista d’Irene Montero és preat combustible per a aquests moviments de recomposició electoral. Se sentirà en campanya com a fil musical.

Per la seua banda, Pedro Sánchez, més lliure i més prudent que abans, puja discretament en les enquestes, com Rivera. Rajoy i Iglesias retrocedeixen de manera que, si es manté la tendència, podríem anar a una situació en la qual la suma de socialistes i Ciutadans s’atansés a una majoria relativa que els permetés somiar.

Abans han de passar moltes coses, com trobar una sortida no traumàtica al desafiament de la Generalitat, que hauria de representar tots els catalans i no actuar de motor i finançador només d’una part, la sobiranista. Ja sap Puigdemont que amb França no hi comptarà. El que li va dir en el seu dia la senyora Merkel a Rajoy, l’hi va repetir Macron divendres a París: “L’únic interlocutor reconegut és Espanya sencera.” Així les coses, no sembla que hagi de passar res immediatament però els debats de la moció de censura van portar majúscules sobre la corrupció i lletra petita, que convé llegir, amb un avís molt seriós per a Mariano Rajoy.