Escac al Rei: Pablo Iglesias es mou

S’inicien els cursos d’estiu en Universitats amb algun cartutx de dinamita. Aznar va clausurar el de la FAES demanant que, davant el desafiament independentista català, s’apliqui l’article 155 de la Constitució, que permet a l’Estat obligar els seus òrgans d’autogovern a complir les lleis.

És veritat que Alfonso Guerra ja va parlar d’això recentment, però dit per Aznar té un valor diferent, perquè és una càrrega directa contra Rajoy, elegit per ell mateix el 2003 com el seu successor.

Però des de l’altre extrem ideològic, Pablo Iglesias mou fitxa i per primera vegada critica públicament i amb duresa el Rei Felip VI a compte del “fracàs del seu discurs”, al seu parer, allunyat dels problemes d’Espanya –corrupció, desigualtat i plurinacionalitat– a les Corts dimecres passat. En la seua intervenció, poc destacada per alguns mitjans però rellevant, arriba a preguntar-se: “Per a què un Rei?”

Aquest moviment inesperat del líder de Podem té a veure amb la necessitat de carregar de contingut la seua posició política diferenciant-la de la del socialista Pedro Sánchez, que ara li disputa un segment de l’electorat que en temps va ser socialista. Amb Susana Díaz, a Iglesias li hauria quedat més espai per ocupar.

Així les coses, els moviments al tauler d’escacs de la política espanyola poden anar d’aquesta manera: possibilitat de menys espai per a Podem per la nova política de Pedro Sánchez i més opcions per a Ciutadans, que podria créixer tant sobre el PP –si no cessen els casos de corrupció– com sobre l’electorat socialista disconforme amb l’acostament de Sánchez a les tesis de Podem.

No es divisen eleccions a curt termini, però en les municipals i les autonòmiques del 2019 aquesta nova relació de forces ja hauria de veure’s dibuixada. Pel camí caldrà resoldre, o neutralitzar almenys, l’escac a l’Estat de l’independentisme a Catalunya, desafiament sobre el qual s’aprecia menys pessimisme que fa uns mesos.

El manifest de cent personalitats catalanes molt representatives demanant moderació i oposant-se amb claredat a qualsevol vulneració de les lleis per part de la Generalitat adverteix que alguna cosa es mou. Les properes setmanes poden ser decisives per endevinar què pot succeir en el nou curs.

D’altra banda, es compleixen aquests dies vint anys de dos penosos esdeveniments que van marcar l’inici de la costa avall del terrorisme d’ETA: d’una banda, l’alliberament d’Ortega Lara després de gairebé dos anys de segrest en un zulo sota terra on el seu cruel escarceller, l’etarra Bolinaga, va decidir que morís, ja que no va revelar al ser detingut on el retenia. La Guàrdia Civil va poder localitzar-lo en una operació complexíssima, i al cap de nou dies l’assassinat en diferit del regidor popular d’Ermua, Miguel Ángel Blanco, que ETA va segrestar i va anunciar la seua mort al cap de 48 hores.

Ermua, Euskadi i tot Espanya van sortir al carrer per evitar-ho, però, finalment, va ser assassinat. Un mort més –serien més de vuit-cents en els cinquanta anys de terrorisme etarra–, però un punt d’inflexió per dir prou per a la ciutadania basca.

A partir d’aquell esdeveniment, els militants d’Herri Batasuna, el partit polític d’ETA, van passar a ser increpats pels ciutadans i molts policies bascos es van treure davant de les càmeres el passamuntanyes que protegia la seua identitat per no entrar en les llistes de possibles víctimes. El terrorisme encara fuetejaria gairebé quinze anys més, però la seua batalla va anar a menys fins a quedar derrotat políticament i policialment.

Un magnífic reportatge de La Sexta divendres passat va recrear aquelles dramàtiques 48 hores del segrest de Miguel Ángel Blanco, treball televisiu que s’hauria d’exhibir als col·legis de tot el país perquè se sàpiga quant sofriment ha costat aconseguir un país en pau.

Desconèixer o ignorar deliberadament aquestes pàgines de la nostra història condueix a la lleugeresa d’infravalorar la immensa obra política que va representar la Transició i l’arribada de la democràcia fa només, només, quaranta anys.