Tenim Rajoy i Sánchez per a estona

Hi ha Rajoy i Sánchez per a força estona, tret d’esdeveniments impossibles de preveure ara. “Durant l’entrevista Rajoy-Sánchez a Moncloa no hi va haver cap acord, ni tan sols sobre Catalunya. Només hi va haver coincidència, i encara poc explícita, que als dos els convé guanyar temps”, estima un dels diputats més ben informats.

Rajoy sap que l’economia va a millor –el BBVA preveu un creixement del 3,3 per cent del PIB per a enguany– i ningú amb una mica de cap no vol entorpir aquesta tendència. Cada dia que passi, menys malestar social i més lluny del tsunami judicial per la corrupció, encara que el Partit Popular té, pel que sembla, rebost per alimentar casos judicials per una bona temporada.

Sánchez, entretant, vol refer el seu partit, molt dividit després del procés electoral intern. Ho fa de moment amb més fumigació que diàleg –Isabel Rodríguez fora de la direcció del Grup parlamentari, Antonio Hernando de la Diputació Permanent, etc.– i amb el poc tacte dels moments posteriors a les batalles fratricides.

L’expresidenta del PSOE, Micaela Navarro, la van voler degradar de vicepresidenta del Congrés a secretària de la mesa però no es van adonar que això no és decisió de partit sinó que ha de votar-ho tota la cambra. Frenada i marxa enrere.

Però Sánchez es mou bé en el volcà de Catalunya i, encara que Susana Díaz li planti cara en els textos del Congrés andalús a compte de l’Espanya plurinacional, a la Barcelona convulsa d’una Generalitat costa avall i sense frens, s’agraeixen els seus gestos de concòrdia, que no es detecten, per cert, en el Govern espanyol.

No és previsible de moment un gir en la intenció electoral a Catalunya, però el PSC ha iniciat una discreta remuntada. I sobretot aquesta recuperació podria arribar en unes eventuals eleccions generals, gran regal, perquè el PSOE mai no ha guanyat a Espanya sense obtenir bons resultats allà i a Andalusia.

Mentrestant, al Congrés dels Diputats la vida discorre sense acords més enllà dels Pressupostos i el sostre de despesa. No és poc, sens dubte, però, més que acords polítics, són més aviat transaccions comercials amb el PNB i els canaris a més de concessions en reformes a Ciutadans que ves a saber si l’electorat es recordarà d’agrair-los. L’última, l’exempció de declaració de la renda als que guanyin menys de mil euros mensuals.

Si es repassa el mig any que hem passat de legislatura, s’apreciarà que només s’han aprovat per unanimitat dos assumptes: el que fa referència a la millora dels autònoms –de nou a iniciativa de Ciutadans– i l’elecció del President de RTVE per més de dos grups parlamentaris. La unanimitat és ben senzilla d’explicar: el Partit Popular no estava per la labor però no va voler al final quedar aïllat oposant-s’hi en solitari i sense poder evitar-ho.

Amb aquest panorama, la societat civil té dret a sulfurar-se. No es divisen majories per aprovar d’un cop lleis per consens, pactes d’estat en Educació, Sanitat, Justícia, Ciència, pla de reindustrialització i tants altres assumptes en els quals són imprescindibles reformes per continuar avançant.

El Congrés és mandrós, per la qual cosa, en paraules d’Iñaki Gabilondo, “la societat civil ha de recordar als polítics la seua enorme capacitat transformadora”. Van ser capaços de fer-ho durant la Transició i haurien ara de tornar a fer-ho. Però si no hi ha una força popular que la hi imposi i si no temen un cost electoral per la seua parsimònia, els demandats pactes d’Estat per solucionar problemes seguiran lluny d’assolir-se.

“Estem en fase de diagnòstic”, és la resposta més comuna quan es pregunta a Ses Senyories pel Pacte d’Educació, que semblava avançat. I allà segueixen. Ara arriba l’estiu i després una tardor sense gaires perspectives.