És molt difícil que a Catalunya no passi res

La preocupació i les converses tenses creixen. S’atansa la data del referèndum, que només la vicepresidenta Sáenz de Santamaría assegura que no se celebrarà, mentre creixen els disbarats i les dimissions. Estem davant d’un xoc de trens, segons alguns, i el “tranquils, que no passarà res”, proclamat per d’altres.

De l’aparell de poder de la Generalitat s’han despenjat, o els han defenestrat, persones clau per controlar una crisi: el conseller d’Interior, el cap de la policia autonòmica i el d’Emergències; també la secretària general d’Ensenyament, responsable dels col·legis que s’haurien de convertir en seus electorals, mentre que el lletrat major del Parlament ha advertit per escrit que el que es pretén fer és una il·legalitat.

Els han substituït radicals que, en algun cas, han expressat a les xarxes socials la seua intolerància. Per als independentistes, els que se’n van són gairebé traïdors. Per a d’altres, són els menys esbojarrats de l’escenari. “La tensió és, a més d’entre independentistes i no independentistes, entre responsables i irresponsables”, declara Fernando de Páramo, portaveu de Ciutadans al Parlament.

A Catalunya creix la tensió. Els sindicats de la policia autonòmica llancen comunicats demanant que no se’ls utilitzi en la confrontació. El periodista Javier Sardá anuncia que no pensa votar en aquest referèndum i recrimina els que, en privat, li diuen que “tot això és una barbaritat”, perquè no s’atreveixen a dir-ho en públic. La cineasta Isabel Coixet és fustigada pel seu article en el qual proclama que se sent catalana i espanyola. A Lleida hi ha un grup d’independentistes que penja cartells amb les fotografies de personalitats que no es posicionen a favor de la independència amb una diana pintada, al més pur estil nazi. “Són símptomes de feixisme de baixa intensitat”, va escriure en el seu dia el catedràtic Anton Costas.

Quan Artur Mas i d’altres neguen la fractura social creada a Catalunya, se’ls podria presentar una llarga llista de grups d’amics trencats, d’associacions dividides, d’universitats partides i de silencis laborals forçats davant de la fanfarronada, per no complicar més les coses.

Segons el CIS català, el nombre de partidaris de la independència retrocedeix, però, tal com diu la presidenta del Parlament, “cada vegada que això succeeix, Madrid ajuda”. I com que els resultats no són bons, de moment, per a Puigdemont-Junqueras, el Consell de Ministres ha corregut a anunciar que ara es controlaran les despeses de la Generalitat setmanalment perquè no s’ho gastin en referèndums. La Generalitat respira. El PSOE i el PSC se n’han desmarcat, incòmodes davant d’aquesta decisió.

I no passarà res? És desitjable que així sigui, però hi ha qui, des dels dos pols de l’arc voltaic, treballa perquè salti l’espurna. Les entitats que promouen una tercera via negociadora, amb polítics de prestigi associats, no assoleixen de moment el ressò desitjat. Tothom benintencionat que no està en la confrontació promou partits, sopars i diàlegs per rebaixar tensió.

Fins i tot el Gran Teatre del Liceu porta excepcionalment aquest estiu per Espanya la retransmissió d’Il trovatore per estendre ponts, “perquè és l’hora de calmar els ànims”, indica el seu director, Roger Guasch.

Només el sentit comú de la ciutadania aporta l’esperança que no succeeixi res en contraposició als que desitgen que sí que passi alguna cosa –un incident greu, per exemple– que reclami l’atenció internacional. Duran i Lleida afirma que, a pesar de tant viatge a Harvard, on Puidemont va arribar a comparar Espanya amb Turquia, “el conflicte no s’ha internacionalitzat, només s’ha externalitzat”.

Però el vaixell, de moment, es dirigeix contra les roques, mentre es prepara en secret una sorpresa final: eleccions l’1 d’octubre amb urna afegida per al referèndum. O sigui, col·legis oberts i cens disponible. El 8 d’agost és l’últim dia per convocar-les. Apuntin la data.