El que ha passat a Catalunya és el mal menor

D’entre les nombroses mostres de solidaritat rebudes des de l’estranger pels brutals atemptats de Catalunya, em va impactar el text per WhatsApp d’Anette, una exalumna panamenya, que conclou així: “Estan en les meues oracions. Encara que sé que vostès són a Madrid, són una sola Pàtria.” Rellegeixo esperançat això dijous a la nit, mentre totes les televisions retransmeten el drama de les Rambles i ningú del Govern espanyol, tret d’un tuit de Rajoy, no compareix.

Un amic em diu alarmat des d’Andalusia: “Aquí es diu que el Govern espanyol està desaparegut.” En les declaracions de Joaquim Forn, conseller d’Interior de la Generalitat, no existeix ni tan sols allò d’“Estat espanyol” que sol substituir la paraula Espanya. Fa lliscar el vocable Estat un moment i ja li val. Al final, Rajoy, que a tot el que és català arriba tard des de fa anys, compareix de matinada amb encert discursiu i despropòsit horari.

Durant més de set hores ha deixat assentar la idea que Espanya ja no és a Catalunya. Esclar que hi és, però si no se la veu, no sembla que hi sigui. “Veient tot allò em va semblar que hi havia dos Estats”, lamenta un dels més perspicaços periodistes aragonesos.

Divendres ho van mig arreglar amb els minuts de silenci a la plaça de Catalunya amb Felip VI present. El somni de la cooperació institucional, que va fer possible els Jocs Olímpics, va reaparèixer de miracle per uns dies amb els Reis als hospitals, abans per la visita conjunta de Puigdemont i Dolors Montserrat, Ministra de Sanitat, i algunes gasives concessions més. Sens dubte, el món policial va estar millor que el polític.

Quan a la roda de premsa va parlar el conseller Forn, una sensació de debilitat envaïa l’audiència. Forn no és el solvent Jordi Jané, recentment dimitit del mateix càrrec, o destituït per debilitat independentista. A saber les tensions internes de la Generalitat. O sí que les sabem, però millor callar-les, per no perjudicar els pocs sensats que queden.

El desassossec que generava Forn el va esmenar el Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. Serè, ferm i amb contingut, va transmetre confiança professional. Recordava la crisi de l’Ebola, quan es temia una infecció generalitzada que va acabar afectant només dos víctimes, el missioner que va morir i la infermera que es va curar però gairebé mor als platós televisius.

Mentre parlaven els polítics, amb Ana Mato al capdavant, allò anava a la deriva. Fins que li van donar veu al doctor Fernando Simón i va encarrilar la crisi. Sobre la tragèdia terrorista a Catalunya planen, encara sota la commoció inicial, dos grans incògnites: la primera, si es confirma que el que hem viscut, amb tot el seu horror, ha estat només el mal menor, gràcies a l’explosió al xalet d’Alcanar, que va destruir l’edifici. Volien situar els explosius amb dos furgonetes i un cotxe, que per fortuna es va avariar, a les mateixes Rambles; i sobretot, com suggereix El Español, a la Sagrada Família.

I un segon interrogant: com afectarà tot el que ha succeït l’agenda de la Generalitat, fins ara amb només un punt, la proclamació de la independència a qualsevol preu, i també l’obstinació jurídica del Govern espanyol. Podrà mantenir-se el discurs de Puigdemont-Junqueras com si no hagués passat res? Serà capaç Mariano Rajoy de reafirmar que sobre Catalunya no farà res fins passat l’1 d’octubre? Com si abans hagués fet alguna cosa...

Venim dels despropòsits de Zapatero i de Maragall, de les corrupteles de Pujol, de la fugida endavant d’Artur Mas, del desafiament jurídic i polític de Puigdemont i de l’immobilisme de Rajoy. Quanta desgràcia política concatenada per a un país tan prometedor, amb una capital com Barcelona en la qual mig món voldria residir i amb una artèria principal que van cantar escriptors i poetes des de Federico García Lorca fins a Manuel Vázquez Montalbán. Són les Rambles, gresol de civilitzacions, testimoni de la història i ara objectiu de la barbàrie. Però les Rambles, universals, s’obren de nou al món.