La policia mereix millors comandaments polítics

Entristeix el que ha succeït a Barcelona i Cambrils. Estremeix el que hauria pogut succeir, si no s’hagués produït l’explosió d’Alcanar. Indignen els informes sobre errors en la investigació, o les traves entre diferents cossos de seguretat que van provocar la pèrdua de pistes, d’un temps preciós i eficàcia. Irriten les discrepàncies polítiques.

Aspirar que hi hagi unitat entre els partits polítics és una quimera. Estan programats per a la confrontació. Falta, en bona part d’ells, qualsevol indici de generositat. La possibilitat d’obtenir un rèdit electoral a curt termini, encara que sigui perjudicant el país a llarg, s’imposa.

La ciutadania dóna gairebé per perduda aquesta batalla i ja només aspira que s’assoleixi la unitat en moments de fortes commocions produïdes per atemptats, epidèmies, grans accidents o desastres naturals.

Però, de la mateixa manera que a la societat civil hi ha nombroses iniciatives per forçar els partits a prendre acords en matèries d’educació, sanitat, justícia, pacte per la indústria i altres aspectes, una conclusió nítida es dedueix de l’allau de cròniques publicades i emeses després del dijous negre: l’exigència de coordinació policial per a una millor defensa física de la ciutadania s’ha d’incorporar amb urgència a les reivindicacions dels col·lectius davant dels líders polítics.

Hi ha un patró comú en les conclusions dels atemptats a Londres, Manchester, Brussel·les, París, Berlín, Niça o Barcelona: hi va haver errors de coordinació policial entre uns cossos de seguretat i d’altres, entre els serveis d’intel·ligència amb la resta, entre els d’un país i el veí, entre els europeus i els de fora d’Europa, entre l’FBI i la CIA, i així successivament. Davant d’altres desafiaments, amb errors de coordinació similars, no hi hauria la possibilitat, per exemple, d’impulsar un programa espacial. Ni es podria dur a terme amb èxit un trasplantament de cor amb un pacient en una ciutat i un donant a mil quilòmetres, operacions que requereixen de vegades la intervenció de més d’un centenar de professionals, des de la medicina fins a la psicologia, des de la logística hospitalària fins al transport aeri.

Sens dubte, el treball policial, admirable, contribueix a salvar vides cada dia i allà hi ha les estadístiques de gairebé tres-cents detinguts a Espanya, només en un any, sospitosos d’estar vinculats a la jihad. Sense aquesta actuació sacrificada de centenars, o milers, de professionals de la seguretat, la crònica del dijous negre a Barcelona i Cambrils s’hauria repetit amb dramàtica freqüència.

Però la ciutadania té dret a exigir més eficàcia. Sobretot, quan ha identificat que alguns errors policials són fruit d’aquesta inadmissible descoordinació. I aquestes diferents branques dels serveis de seguretat, al seu torn, mereixen millors comandaments polítics. Les escaramusses dialèctiques de l’última setmana –el conseller d’Interior Forn ocultava deliberadament l’acció de Policia Nacional i Guàrdia Civil i, matusserament, el ministre de l’Interior Zoido donava per desarticulada la cèl·lula a Catalunya mentre els Mossos encara perseguien un terrorista– només abonen la descoordinació dels comandaments policials i la seua falta de confiança en els seus superiors polítics.

Caldrà esperar a tenir dades de com es va dialogar, si és que hi va haver diàleg, entre les diferents policies per protegir una manifestació que havia de reunir més d’un milió de persones i, entre ells, excepcionalment, Felip VI. Ha fet bé el Rei d’assistir a la marxa desatenent crítiques. I ha estat penosa la provocació de Puigdemont a Rajoy la vigília de la manifestació.

El clima d’unitat espontània sorgit entre la ciutadania per la commoció dels atemptats forçava a la unitat política, però l’independentisme se sentia incòmode en aquest ambient. El terrorisme li ha fet perdre una setmana en el seu pla de secessió. Hi havia urgència. No podia permetre que una manifestació popular d’unitat li fes perdre alguns dies més. Per això la provocació, per prosseguir la tasca de ruptura.