Vergonyosa gestió política del postatemptat

La gestió política del postatemptat de Barcelona mostra un paral·lelisme calcat amb el que ha succeït al Congrés dels Diputats, durant mesos, en la Comissió d’Investigació dels atemptats d’Atocha. El 15 de desembre del 2004, nou mesos després de la tragèdia, Pilar Manjón, presidenta de l’Associació de Víctimes d’aquella matança, va pronunciar durant una hora i mitja un discurs que és impossible rellegir, i encara menys escoltar, sense que aflorin les llàgrimes.

Aquella duríssima escena, recuperada al recent llibre Juego de escaños de la periodista María Rey, recull el neguit d’aquella dona –fidel intèrpret del sentiment popular– imprecant Ses Senyories: “Vostès han parlat de circumloquis i perifèries. Han parlat de vostès. De nosaltres, no. Aquesta Comissió havia de ser de tota la ciutadania i vostès se l’han apropiat per fer política de pati de col·legi.” És a dir: que ni es va parlar de les 192 víctimes, ni semblava que els importessin.

Exactament el mateix que tretze anys després a Barcelona: els morts a les Rambles i les seues famílies van estar absents de la manifestació. Uns hi anaven a buscar la independència i una part d’ells, a més, contra el Rei. El diari italià La Repubblica va titular en primera pàgina: “Nacionalisme sense solidaritat.”

El que ha succeït en dies posteriors a l’atemptat de Barcelona reconstrueix en entregues el que es va viure en aquella Comissió d’Investigació durant mesos: mentides descarades, forats negres d’informació, utilització sense escrúpols del dolor aliè, absència total d’autocrítica, perillós assenyalament d’un periodista –Enric Hernández, director d’El Periódico– pel Major dels Mossos, Trapero; absència de preguntes legítimes com per exemple ¿era imprescindible abatre el presumpte terrorista assetjat a les vinyes sense intentar detenir-lo? ¿No hauria sigut més rendible per a la lluita antiterrorista interrogar-lo buscant noves pistes per desarticular altres cèl·lules?

L’espectacle d’aquests dies amb acusacions de mentides, reconeixement que es va ocultar informació o desmesura en els tractaments periodístics de mitjans atrinxerats està descrit amb sorprenent coincidència tretze anys abans per aquella dona trencada de dolor, Pilar Manjón, en la seua recriminació als diputats pel to, a estones tumultuós, de la Comissió: “De què reien, què aclamaven?” María Rey conclou en aquest punt: “Gairebé tots els presents en aquella sala en la qual feia sis mesos que estàvem vam plorar per pena o per vergonya [...]. En els grans esdeveniments és on es mesura la grandesa de la política i del periodisme. No hi ha pitjor fracàs que la vergonya.”

L’única diferència –tremenda diferència– entre aquell espectacle post-Atocha i el d’ara post-Rambles és que això cavalca sobre “la crisi institucional més gran de l’Estat des del 23 de febrer del 81”, segons l’opinió del diputat Antonio Hernando, enviat a galeres per Pedro Sánchez en el seu retorn.

La situació és gravíssima, sense precedents, però els líders estan amagats, sense idees. Rajoy, arribant tard a tot; Rivera, entossudit a limitar els mandats presidencials, que fins i tot pot estar bé, però ara no és el fonamental; Iglesias, purgant gent acabada d’elegir al seu partit, i Sánchez, desaparegut. S’anuncia que parlarà, per fi, dimarts vinent a Madrid. Però hem viscut un agost en què, pel PSOE, només parlaven els nous genis de la representació: Óscar Puente, que creu que “a Espanya es parla molt de Veneçuela només per Podem”, oblidant els centenars de milers de descendents de gallecs, canaris i asturians que hi viuen, i José Luis Ábalos, que va acusar d’“esquirols” la Guàrdia Civil per intervenir en els controls d’equipatge en ple caos per la vaga aeroportuària. Unes joies.

Aquest és el país que tenim: uns dirigents independentistes en fuga perillosa cap endavant i uns constitucionalistes tímids que no semblen comprendre la gravetat del desafiament, ni proposar sortides. És el que hi ha.