Ni González ni Aznar no van parar Pujol

“En aquesta batalla, hi ha hagut massa silencis.” Aquesta denúncia de Josep Borrell, incansable combatent contra el secessionisme des de la raó, però sabedor que la guerra la té perduda davant de l’emoció, podria complementar-se amb el text de la genial vinyeta d’El Roto en la qual un agricultor afirma: “Abans plantava remolatxa, però ara sembro zitzània. Està més subvencionada.” El ràpid progrés de l’espiral independentista en els últims anys va comptar amb ingents fons públics: mitjans de comunicació dúctils pels ajuts econòmics, opinants amb premi, professors al servei de la causa que van aparcar el rigor, llibres de text en els quals el concepte d’Espanya s’esvaïa, i ràdios i televisions públiques que emetien tan sols per a mig país fins a consolidar la tremenda fractura social que ara es viu.

Mentre tot això succeïa, qualsevol veu que ho denunciés des de Catalunya no era tinguda en compte pel Govern de Madrid, ni per socialistes, ni per populars. Sense els vots del pujolisme, no hauria governat Felipe González les seues últimes legislatures i José María Aznar la seua primera. Els greus afrontaments de la recollida de firmes contra el nou Estatut de Catalunya que van impulsar Rajoy i Arenas, més les retallades del text per part del Tribunal Constitucional, es paguen ara. “Ens obligaran a arribar on no volem arribar”, adverteix Rajoy a Barcelona després d’anys d’immobilisme. Però dia a dia es constata que ja hi estem arribant.

L’ideal dels independentistes seria una mesura de força policial –o, millor encara, militar– que pogués condemnar el món. La imatge dels tancs franquistes entrant per la Diagonal barcelonina el 26 de gener del 39 és anhelada. Turull, portaveu de la Generalitat, va parlar de tancs a Bilbao fa dos setmanes. Beiras, el vell líder nacionalista gallec, diu que “només falten els tancs”. “Prudència i tacte en aquesta delicada situació”, reclama l’exministre Josep Piqué. Una part dels alcaldes i dirigents de la desobediència judicial donen per fet que poden anar a la presó guanyant-se així un salconduit per al futur. Ada Colau, que es proclama exigent defensora de la transparència, pacta en secret amb Puigdemont i deixarà que els col·legis de Barcelona els manegi per un dia la Generalitat, per així evitar la seua inhabilitació. Potser és l’única que podrà ser candidata, per incompareixença forçosa de la resta, i es trobarà expedida la via cap a la Generalitat.

En aquestes dos setmanes de vertigen, les provocacions seran diàries. Garantit. Qualsevol caixa de ressonància serà aprofitada. L’oposició a l’independentisme ho té pitjor, perquè van retallar els seus drets al Parlament –“això sembla Veneçuela cada vegada més”, clama Borrell–, mentre que Gabriel Rufián té carta blanca per “muntar el seu teatret setmanal desafiador al Congrés”, com li va etzibar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, sense que el faci callar la presidenta, Ana Pastor. I fa bé. Al carrer, els alcaldes socialistes catalans, i d’altres que no posaran les urnes, estan passant un calvari amb amenaces permanents que Puigdemont empara. Tot s’hi val. El risc és alt i el temor d’una espurna de violència està molt present.

“Rajoy pot passar a la història com un polític que mig va resoldre la pitjor crisi econòmica de la història però que va deixar la pitjor crisi institucional que ha tingut l’Espanya Constitucional des del cop d’estat del 23-F.” Aquesta és la reflexió d’un alt dirigent socialista que no descarta, tanmateix, que segons com vagi això durant les dos properes setmanes, més la cua que porti la jornada de l’1 d’octubre, Rajoy pugui convocar eleccions anticipades i guanyar-les a prop de la majoria absoluta. Qualsevol previsió és poc fiable, però hi ha més possibilitat d’eleccions estatals que a Catalunya. Puigdemont sap que, si les convoca, ell i el seu partit cauen. Un partit tan descompost que va convidar Otegi a la Diada, que va ser rebut com a heroi. De psiquiatre.