Catalunya: setmana incerta i esperança de diàleg

Una onada de tristesa i profunda preocupació recorre tot Espanya pel que succeeix a Catalunya. Hi ha qui teoritza que cada mig segle som capaços d’arruïnar l’anterior, si és mitjanament positiu. A pocs dies que Puigdemont pugui declarar la independència unilateral de Catalunya –encara que no porti enlloc més que a la seua detenció, que sembla anhelar–, estem a només cent dinou anys de la pèrdua de Cuba, les Filipines i Puerto Rico, que va enfosquir el primer quart del segle XX espanyol, un segle amb República, dictatova, dos dictadures i una guerra civil.

I quan per fi aconseguim encadenar quaranta anys de democràcia i s’està superant la pitjor crisi econòmica, arriba el desafiament independentista i la incertesa per un cúmul de despropòsits.

La fractura catalana és molt profunda, esquinçadora, però l’espanyola també es deixa sentir. Hi ha entitats professionals dividides que no emeten una declaració davant del que està succeint perquè entenen que donar suport al Govern en aquestes circumstàncies és immerescut pel fet d’haver deixat podrir la coses.

Fernando Ónega escriu que, després de la setmana d’alt risc que ens queda fins al referèndum, que no se celebrarà però la suspensió del qual sortirà caríssima en vots anticonstitucionals, potser la solució sigui prescindir alhora de Puigdemont i de Rajoy “per restablir la confiança i fer un forat a la lleialtat”.

S’ha de reconèixer que no han passat més coses, que encara poden passar, per dos factors sumats: per la crida repetida perquè la protesta sigui pacífica per part d’alguns dirigents independentistes, com Oriol Junqueras, i per l’admirable professionalitat i serenitat de la Guàrdia Civil, que va resistir impassible les provocacions dels agitadors de la CUP i, fins i tot, la del pallasso de la televisió pública, TV3 –això, de periodisme, no en té res–, pujat dalt d’un cotxe dels agents en una festa retransmesa sense una paraula de mesura.

L’únic avantatge de les crisis és que ho retraten tot i tothom, sense maquillatge. Comprovem ara que va ser un error descomunal desatendre l’advertència del president José Montilla, fustigat per denunciar la “desafecció creixent a Catalunya” arran de la suspensió del nou Estatut a instàncies del Partit Popular. Hauran de reconèixer els juristes que ens governen que no n’hi ha prou amb decrets, fiscals i jutges, encara que siguin fonamentals perquè prevalgui l’imperi de la llei, perquè la política és imprescindible. Els catalans ja saben, per més que altres fets ho tapessin, que al Parlament es va atropellar la democràcia, malgrat les advertències dels seus propis juristes. Comprovem tots que, a l’hora de mobilitzar ciutadans, fins i tot s’hi val amb suspendre les classes als instituts. Descoratja saber que les dos principals autoritats catalanes –Puigdemont i Forcadell– són, per sobre de qualsevol altra consideració, agitadors incansables sense cap indici de responsabilitat. Veiem com Pablo Iglesias parla de “presos polítics” a Espanya quan no ha reconegut mai que n’hi ha a Veneçuela. Abunden els polítics, empresaris i periodistes que es posen de perfil perquè no els apuntin en les llistes de desafectes. I així successivament.

Si superem aquesta setmana i el dia dels fets sense incidents greus, quedarà oberta la porta per al diàleg previ a una negociació. S’ha de trobar una sortida, encara que una solució del tot no existeixi.

El moviment independentista no serà mai inferior a la quarta part de la població, però ara està en el doble, sense comptar amb la collita d’aquesta crisi. Entre imatges del carrer que estremeixen, hi ha diputats nacionalistes que demanen als promotors de la Comissió de Negociació que va aprovar el Congrés que accelerin, segons confirma Margarita Robles, portaveu socialista.

L’espectacle de les manifestacions i les acampades que difon la premsa internacional poden danyar la confiança inversora. Catalunya, abans, era un oasi i, ara, incertesa. Prudència i diàleg.