La fuga bancària arruïna la festa 'indepe'

Setmana de vertigen després de la jornada de l’1-O. Vaga general contra les càrregues policials, assetjament de joves enfurismats a policies i guàrdies civils fregant la tragèdia, brots d’odi indignants, assetjament de professors independentistes a fills de guàrdies respost solidàriament per altres alumnes, compareixença del Rei, rèplica de Puigdemont, frenètica búsqueda de mediadors i fuga d’empreses i bancs catalans a Madrid, Saragossa, València i Alacant. Seriós avís. Si es declara unilateralment la independència, com pretén la CUP i el mateix President, l’hemorràgia empresarial serà incontenible. I l’Estat intervindrà amb decisió.

El discurs del Rei Felip VI va aconseguir gran acollida fora de Catalunya; però també rebuig total dels independentistes i decepció entre els moderats a Catalunya que esperaven aire per recuperar-se. El discurs va activar, tanmateix, la Catalunya silenciosa que ara ja parla i surt al carrer. “El clima ha canviat a millor en les reunions de professors”, estima el vicerector d’una universitat pública. Abans, aquests professors contraris a la independència callaven; però es van sentir recolzats pel discurs del Rei. El “no us abandonarem”, va revitalitzar mig Catalunya temorosa de quedar marginada. Cert és que Rajoy ho havia dit abans, però la credibilitat de Felip és molt superior.

L’estat major de la secessió –una dotzena de persones entorn de Puigdemont– va entendre el missatge del Rei: primer, restituir la legalitat constitucional violada greument al Parlament i pel mateix Govern, i després espai per a l’entesa i la concòrdia. Es va interpretar que el Rei donava cobertura a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la Llei de Seguretat Nacional o el que fes falta.

Una altra cosa, molt greu, és que l’Estat, si arriba a suspendre l’autonomia, no té estructura, ni gent a Catalunya per aplicar aquestes mesures. “Ens en vam adonar a la manifestació després dels atemptats de l’agost quan vam anar-hi sense cobertura perquè de l’Estat tot just en queda res”, reconeixia un alt dirigent del Partit Popular.

Aznar, que ha reaparegut amb un comunicat en el qual demana gairebé ofensivament a Rajoy que actuï ja, en el seu dia va cedir fins i tot el trànsit a les carreteres als Mossos, i els governs socialistes es van prodigar també en cessions. Ningú no se’n va adonar fins ara, per més que s’ha anat denunciant.

Després del missatge del Rei es va intensificar la recerca de mediadors sol·licitada per dirigents del PDeCAT, de dins i de fora del Govern català. Que se sàpiga, es va demanar auxili a Pedro Sánchez, a Antonio Garrigues, a Miquel Roca Junyent, al mateix Albert Rivera malgrat la seua rotunda posició, a Alfredo Pérez Rubalcaba i a altres personalitats. Bona voluntat sí, tots, però res a fer sense restituir la legalitat. Per demanar mediació, fins i tot Pablo Iglesias, sempre ocurrent, va acudir als arquebisbes de Madrid i Barcelona. Res. El Vaticà vol que es respectin les lleis i la Unió Europea per descomptat.

Així les coses, la maquinària d’agitació secessionista va manar descansar –Òmnium Cultural i l’ANC recomanen recuperar forces fins que es proclami la independència– i només la CUP, Esquerra i el mateix Puigdemont volen seguir endavant com sigui. Aspiren a comptar amb una altra patinada de Madrid, com la cita d’alcaldes a la Fiscalia que els va fer herois al seu poble, o les càrregues policials. Però a Catalunya ja hi ha molts ciutadans seduïts per la màgia del Procés que comencen a adonar-se que alguna cosa falla. Oriol Junqueras va assegurar que la Unió Europea acceptaria una Catalunya independent però el Sabadell diu que se’n va per no quedar fora de l’àmbit del Banc Central Europeu. Artur Mas va assegurar fa dos anys que els bancs no se n’anirien i se n’han anat, no sense tensions internes, especialment a La Caixa. El llibre de Josep Borrell Las cuentas y los cuentos de la independencia cobra vigència. Però aquesta setmana, a saber el que passa en el dolorós Via crucis català. De festa, res.