Amèrica viu la crisi catalana amb angoixa

Qui estigui saturat d’informació sobre Catalunya i pretengui descansar del monotema viatjant a qualsevol país d’Amèrica, ha de desistir de la idea de relax. Tant li fa que entri en un ambient empresarial, universitari, periodístic i, per descomptat, polític, que, quan sigui identificat com a espanyol, en pocs minuts l’assaltaran amb preguntes sobre l’assumpte del qual fuig. I, en general, preguntes molt documentades.

La sorpresa la vam viure la setmana passada en una conferència a l’Escola d’Intel·ligència de les Forces Armades dominicanes, on bastants assistents a un curs d’agregats en ambaixades tenien un coneixement detallat de la crisi. Ana, una coronel molt preocupada per la ciberseguretat i la ingerència russa, coneixia al detall la intervenció activa d’Assange, intervenció generosament subvencionada des de la Generalitat. Un vell coronel es va confessar en privat a la sortida: “Escolto les notícies cada matí i Espanya em fa patir molt.”

Tres impactes destaquen en els comentaris sobre la resta: la declaració d’independència de Puigdemont; la repressió policial de l’1 d’octubre, que va deixar una imatge penosa món endavant, i la intervenció televisiva del rei Felip VI, en general ben valorada. I una pregunta recurrent, a més de la incògnita electoral: no s’hauria pogut evitar tot plegat, si sembla tan fàcil que fins i tot Puigdemont va pensar a convocar eleccions? Sí. De fet, estava decidida la convocatòria dijous a la matinada, després d’una llarga reunió del Govern català i les organitzacions Òmnium i l’ANC.

El conseller dimissionari Santi Vila revela ara que aquella nit estava preparada la nota anunciant la crida a les urnes i ell mateix –“Em vaig equivocar, pel que es veu”– va recomanar esperar a l’endemà al matí perquè faria molt mal efecte fer-ho de matinada. L’estètica sobre el fons. Però al matí es van colar al despatx de Puigdemont els consellers Rull i Turull i el van convèncer que era un error, a més de l’activació d’una revolta a les xarxes. Marta Rovira, que supera Junqueras en capacitat d’invenció, dies més tard va atribuir l’aturada al fet que Rajoy va amenaçar amb una massacre.

No se’n va parlar mai. Ni en reunions, ni en les converses creuades. Rovira ja ha estat desmentida rotundament per les quatre línies de diàleg Govern-independentistes que actuaven simultàniament provant d’evitar l’aplicació de l’article 155: la via basca, la del cardenal, la del síndic de greuges i la d’un professional del periodisme que va actuar de pont entre Santi Vila, Pedro Sánchez, Albert Rivera i María Dolores de Cospedal.

Conserva testimonis escrits en whatsapps i SMS de part d’aquells diàlegs “per si s’ha d’anar com a testimoni al futur judici contra Santi Vila”. És indiscutible que Vila va intentar agosaradament aturar la declaració i que Marta Rovira es va inventar sense enrojolar-se les suposades amenaces.

Amb la dolorosa papereta judicial encara incerta, l’assignatura econòmica és la més expeditiva. Les empreses se n’han anat i d’altres esperen als resultats del 21-D. Mentrestant, l’Agència Europea del Medicament (EMA) ja va volar a Amsterdam, fugint de la incertesa de Barcelona. I el gran saló del Mobile World Congress s’ho pensa. Aguantarà el 2018 i, després, ja es veurà. Tant de bo es reverteixi aquesta situació que deixa tan tocada l’economia catalana.

D’altra banda, el proper dia 6, festa de la Constitució, és el dia elegit per emparar Puigdemont a Brussel·les. S’hi espera una peregrinació. I aquell mateix dia la Catalunya que no vol la independència convoca una gran manifestació a Barcelona. La tensió és molt alta.

Puigdemont estava liquidat electoralment i la permanència a la presó de la meitat del seu govern l’ha revitalitzat. Li falta el cop final: presentar-se a Barcelona trencant la campanya emocionalment al seu favor. Altres partits temen això i exactament el contrari: que es doni l’assumpte per encarrilat sense anar a les urnes. Tot plegat en l’aire i risc màxim, tal com es veu. Angoixa aquí i, fins i tot, a Amèrica.