Catalunya: corrupció i crisi de fons

En l’empatx d’eleccions que pateix l’electorat català –en només set anys, quatre d’autonòmiques, tres de generals, unes d’europees i dos de municipals– es consolida la sensació que tot es juga a cara o creu. Ara més que mai. I sempre amb la participació cada vegada més alta. Una cosa profunda ha succeït si els dos partits que ara, segons les enquestes, es disputen la victòria –Esquerra Republicana i Ciutadans– eren mers comodins, o complements, fa set anys. Convergència, el partit de Pujol, expert a canviar de nom cada elecció i diluir la seua marca, va deixar de ser el partit fonamental, juntament amb el PSC, per passar, si tot es confirma, a ocupar tant un com l’altre posicions més complementàries que no pas centrals. Un clarivident article del catedràtic Carles Ramió, de la Pompeu Fabra, desmunta la idea que l’acceleració de l’independentisme es degui a la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar, després d’un recurs del Partit Popular, el nou Estatut impulsat per Pasqual Maragall. Va influir-hi però no tant. Ramió al seu article a El País és rotund: els estralls de la crisi econòmica van fer creure als ciutadans, per propaganda de la Generalitat, que la independència portaria al paradís; i la corrupció del pujolisme es va intentar tapar amb els efluvis separatistes. Això li va venir molt bé al Partit Popular, que estava igual a Espanya. “Una gran obra de teatre per entretenir unes crispades societats, l’espanyola i la catalana. Pur teatre convergent i popular per ocultar les vergonyes d’una corrupció insuportable sense dimissions, cessaments i dur càstig electoral (...) sense importar-los l’immens mal social que ha infligit aquest procés a les societats d’un costat i de l’altre”, remata el catedràtic.

Això és el que ha deixat el procés: una Catalunya dividida en dos blocs irreconciliables i un incert futur polític en una economia decadent. A tancar ferides acudeixen alguns candidats com el socialista Miquel Iceta, encara que Josep Borrell l’advertís ahir en públic que “abans de tancar les ferides cal desinfectar-les”. Sobre el futur, el fantasma de la ingovernabilitat: fins ara només ha dit Inés Arrimadas que li agradaria tenir Iceta al seu costat si ella és presidenta, o que li donaria suport si és la llista més votada.

I pel que fa a l’economia, atents a l’advertència del ministre Luis de Guindos: Catalunya ja només creix la meitat que Espanya, quan ha sigut tradicionalment motor de desenvolupament. Per si n’hi ha dubtes, el Banc d’Espanya ha rebaixat la seua previsió de creixement per als dos propers anys per Catalunya quan la seua economia creixia amb vigor fins al desgraciat 1 d’octubre. Això no impedeix que Oriol Junqueras, des de la presó, en una entrevista epistolar amb La Vanguardia, es vanti que a la Vicepresidència va fer “la millor gestió de tot l’Estat, de llarg, i allà hi ha les xifres del Govern espanyol”. Junqueras és, com Cristiano Ronaldo assegura de si mateix, el millor. Només que la realitat ho desmenteix perquè es van gastar milions en propaganda i ni un euro en guarderies, per exemple.

Davant de la cita electoral del dijous 21-D, Catalunya conté l’alè però Espanya també. Res del que succeeixi no serà innocu per a la política espanyola. Una gran votació a Ciutadans, encara que no governi, amb daltabaix del Partit Popular inquieta molt Moncloa. La reedició d’un tripartit amb independentistes castigaria durament Pedro Sánchez, i facilitar un nou procés pels comuns de Domènech-Colau-Iglesias trencaria Podem. Tot això i més pot passar, encara que els líders diguin que hi ha molt de vot ocult. Pot ser, però si no el temessin Rajoy no aniria tant a Catalunya, Ada Colau no hauria aparegut al Sálvame Deluxe a explicar-nos que va tenir una nòvia italiana i no estarien els partits de Ciutadans i el PSC disputant-se el suport electoral de l’exprimer ministre francès Manuel Valls, molt actiu a la seua Barcelona natal. Tot està en l’aire però aclarint-se: estem aquí en bona part per tapar la corrupció i pels estralls de la crisi econòmica.