Catalunya impulsa Rivera cap a La Moncloa

L’empat infinit entre independentistes i constitucionalistes certifica una tragèdia: una societat catalana partida en dos. Aquest drama de fons admet matisos: aquests vots independentistes no li donarien el govern si hi hagués circumscripció única i no quatre províncies amb premi en escons a les més rurals. És l’altra gran divisió, la Catalunya rural i excarlista davant les ciutats. Però, encara amb empat global, Puigdemont pot tornar a la presidència en contra del que s’esperava. Es va enfocar la campanya en el duel entre Inés Arrimadas i Oriol Junqueras, però en el secessionisme va vèncer l’expresident, defensor acèrrim de la República catalana des del seu refugi en la monarquia belga. L’èpica de Puigdemont va poder més que el misticisme de Junqueras.

La comunicació ha estat vital una vegada més. La gran capacitat independentista de retorçar paraules i conceptes va comunicar “exili” en comptes de “fugida de la Justícia”, o “President legítim”, quan es tractava d’un “President deposat”, i va guanyar la batalla al discurs de triar entre “el bé i el mal” predicat per mossèn Junqueras, com el va definir Josep Borrell perquè li recordava el rector del seu poble, la Pobla de Segur.

Ara comença un període de “bogeria tècnica”, amb interpretacions jurídiques creatives. No es pot ser investit president sense comparèixer presencialment i, en el cas de Puigdemont, sense ser detingut. Totes les hipòtesis són possibles, fins i tot que l’expresident es quedi a Bèlgica indefinidament i Elsa Artadi, doctora per Harvard i ànima de la seua candidatura al marge del PDeCAT, sigui nomenada profeta i successora en terra catalana. I no oblidem que un pres etarra, Yoldi, va sortir de la presó per al discurs de candidat a lendakari al Parlament de Vitòria i retornat a presó. Aquest país té aquestes coses, o sigui que preparin-se per a l’espectacle.

Entretant, els empresaris catalans demanen estabilitat. L’endemà de les eleccions, va baixar la Borsa més que la resta de les europees i, en aquest retrocés, CaixaBank i Banc Sabadell van encapçalar les pèrdues, malgrat haver traslladat la seu social. Els efectes de la incertesa política amenacen inversions, turisme i ocupació. Però l’impactant triomf de la valuosa candidata Inés Arrimadas, superant el milió cent mil vots, més que els de Puigdemont o Junqueras, no serviran a Ciutadans per governar Catalunya, però impulsaran Albert Rivera cap a La Moncloa. És veritat que fa dos anys, quan Arrimadas ja va saltar de nou diputats a vint-i-cinc, tot just va poder traslladar el seu excel·lent resultat a les generals. Però ara aquesta victòria indiscutible es produeix amb l’enfonsament a Catalunya del Partit Popular, condemnat a compartir grup mixt parlamentari amb els republicans anticapitalistes de la CUP. Aquest resultat inquieta els dirigents més sensats del PP, encara que només Alberto Nuñez Feijóo hagi tingut el detall de reconèixer la victòria d’Inés Arrimadas. Cayetana Álvarez de Toledo, exdiputada popular i musa d’Aznar, ha analitzat aquests resultats atrevint-se a pronosticar que aquest ascens de Ciutadans i aquesta desfeta del PP “anuncien un procés de substitució en el centredreta espanyol”. Míssil nuclear.

Internament, encara que la intervenció de Rajoy en la direcció del partit adormi qualsevol rebel·lió, es detecta un enuig de la línia Cospedal, cansada que a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría no li passi factura res, ni tan sols el fiasco català. Si se li va encarregar la tasca i ha estat una desfeta, alguna responsabilitat deu tenir, manifesten en privat els adversaris. Però l’impuls de Rivera cap a La Moncloa es destaca encara més per l’atonia dels socialistes –Pedro Sánchez es queda igual que abans– més el fracàs de la candidatura Colau-Iglesias. A Barcelona, el partit de l’alcaldessa va quedar en cinquena posició. Encara que potser això és menys greu que haver tingut la clau de la governabilitat i donar suport als independentistes. Rivera somia l’efecte Macron. Amb algun fonament. Al PP així ho temen.