Tabàrnia és la broma més seriosa de l'any

Preparin-se el 2018 per a insospitats espectacles polítics, com el 2017, que no prometia res, i mirin. Espectacles que tant de bo siguin avantsala d’anhelats canvis. Difícilment vindran impulsats pels partits polítics, bloquejats en una preocupant paràlisi transformadora. El motor del canvi, si arriba, serà la societat civil. Per a Espanya i per a Catalunya. Félix Revuelta, un dels empresaris més compromesos amb una Catalunya constitucional, s’arrisca a afirmar que “malgrat tot, estem millor que l’u d’octubre”. La diferència positiva rau en el fet que “ara existeix una societat civil no independentista activada, mentre que abans només es deixava sentir la partidària de la secessió”.

Aquesta societat civil que no vol trencar amb Espanya és la que ha projectat amb enorme força en xarxes socials el fenomen Tabàrnia, a saber, una nova divisió territorial i política a Catalunya que inclouria la província de Barcelona i part de la de Tarragona, disposades a emancipar-se de la Catalunya rural independentista que s’imposa, en bona mesura, gràcies a la llei electoral catalana que prima la seua representació a Lleida i Girona. Però Tabàrnia no vol anar-se’n d’Espanya sinó convertir-se en comunitat autònoma.

Tabàrnia és una broma –o menys broma– de gran èxit, engrandida per la inquietud creixent de l’independentisme perquè va explotar en les xarxes socials, ocupa pàgines de diaris i ha arribat fins al New York Times i a la cadena francesa de notícies, a escala mundial, TV5. Són gairebé dos-centes mil les firmes de ciutadans que donen suport a la iniciativa... per si de cas. Els que han inventat Tabàrnia i l’animen l’han encertat: utilitzen les mateixes frases que els secessionistes llancen contra Espanya, només que al revés. A saber, cartells de “Tabarnia is not Catalonia” o “Catalunya ens roba”. Estem davant de la primera victòria comunicativa del camp constitucional català arrossegat des de fa cinc anys per la brillant creativitat dels partidaris de la independència, que van comptar sempre amb excel·lents coreografies, publicistes de primer nivell i –tot cal dir-ho– subvencions sense límit de les arques de la Generalitat, encara que això suposés zero euros per a guarderies. Zero euros. Literal. Aquesta victòria comunicativa procedeix de la societat civil. Sabut és que el Govern espanyol no en va encertar ni una i, de vegades, ni tan sols no va presentar batalla, especialment en l’àmbit internacional. I en això continua igual perquè, si no controla el ministre de l’Interior, Zoido, i el deixa al seu aire davant de micròfons i càmeres, l’independentisme li deurà un monument. Com que és jutge de professió, Zoido igual parla de policies que de justícia i es refereix tant als imputats com als que li agradaria empresonar. Ull.

Però àixò de Tabàrnia inquieta, encara que no es digui, perquè si sumar la província de Barcelona amb mitja de Tarragona pot resultar estrambòtic, existeix un organisme aprovat en el seu dia que seria vehicle ideal per a una segregació: la Corporació Metropolitana de Barcelona, que reuneix 28 municipis. Suposa més de la meitat de la població i de la riquesa de Catalunya i electoralment no és independentista. Impulsada en el seu dia per Pasqual Maragall, va ser liquidada per Jordi Pujol el 1987 perquè la va veure com un contrapoder efectiu. Podria ressuscitar i plantar cara perquè és història.

Mentrestant segueix la festa. Junts per Catalunya no vol un altre president que no sigui Puigdemont però fins i tot el lehendakari Urkullu, força crític amb les decisions de Rajoy a Catalunya, ha sortit a dir que “no es pot dirigir un país per internet” i aposta perquè “tot torni a abans del 6 de setembre”, data de la primera violació de la llei al Parlament. Una investidura telemàtica podria ser la riota a Europa si no fos perquè les bromes de Tabàrnia diverteixen més. Un detall: de nou es violaria la llei catalana perquè el candidat a president ha de ser-hi present. Que vingués de la presó encara podria ser, però res de Skype. O sigui, Junqueras guanya números. Hi ha partit.