Un 2018 amb més sorpreses encara que el 2017

Costa de creure però és probable que aquest any ens porti encara més sorpreses. L’últim quadrimestre del 2017 va ser de vertigen amb Catalunya com a escenari. El 6 i 7-S el Parlament es va saltar les lleis espanyoles i les catalanes; l’1-O va ser un gran fiasco d’imatge amb la desafortunada intervenció policial –“un dels dies més gloriosos de la història de Catalunya”, segons els independentistes, que tant deuen a aquell error– i afegint-ne al sarró: declaració de la República catalana, aplicació del 155, tocata i fuga de Puigdemont, eleccions amb resultat decebedor per als dos bàndols i empresonaments sense flexibilitat ni tan sols per festes nadalenques.

Es pot superar això? Ho comprovarem. Tenim l’espectacle garantit de Puigdemont, al qual se li acaba el temps. El 31 de gener serà President de nou, encara que ho sigui des de la presó –l’escenari que més tem Moncloa– o es quedarà com a ex-President errant. Entrarà al Parlament per alguna porta falsa –si els serveis secrets no van detectar milers d’urnes, poques garanties de control ofereixen– o haurà de regularitzar els seus papers a Bèlgica. El tema de ser investit per plasma no cola. I si cola, seguirà el 155.

Un altre front de sorpreses serà el Partit Popular, al qual li cauran aquest any totes les sentències pendents de la Gürtel i tants escàndols insuportables de corrupció. Rajoy pot no immutar-se però en el seu electorat ja va començar el desglaç cap al cabal de Ciutadans. Els que hi buscaven refugi, atemorits per Podem, es van alliberant. “Pablo Iglesias ha comès dos errors històrics que arruïnen les seues aspiracions”, afirma José Luis Ábalos, home fort del PSOE: “El primer, salvar Rajoy quan ja estava firmat el pacte de govern Sánchez-Rivera i l’altre, no defensar la unitat d’Espanya. No l’hi perdonaran.” Hi sumem el declivi d’Ada Colau, que jugava a equidistant, però, com diu Inés Arrimadas, “ella i els comuns són un xollo per als independentistes”.

Així que amb un Pablo Iglesias que ja no fa por, el Partit Popular, que va viure d’espantar amb aquest fantasma, perd vot. No s’espera una renúncia pública de Rajoy a la reelecció però ja es considera factible entre la militància perquè no garanteix una victòria clara.

L’any 2018 no ens portarà sens dubte la sorpresa d’una reconciliació entre Susana Díaz i Pedro Sánchez, o de Soraya Sáenz de Santamaría amb la senyora Cospedal, entre altres parelles de coreligionaris enfrontats. Però sí que sembla que Pablo Iglesias pot rehabilitar Íñigo Errejón i Carolina Bescansa, cofundadors defenestrats de Podem, en un intent per recuperar temps de prosperitat electoral.

Cap sospita que Rajoy convonqui eleccions, encara que tots declarin que la legislatura estigui perduda i el Congrés, mort. Però no descartin que en un any sense eleccions Susana Díaz avanci comicis andalusos a la tardor per no coincidir al febrer amb la sentència dels ERO, que pot suposar condemna per a l’expresident Griñán. I atents a la desesperació d’un sector de l’independentisme que amenaça amb l’alternativa de “Puigdemont o eleccions repetides”.

Però la sorpresa majúscula pot arribar des de fora de la política: la societat civil està farta de la paràlisi legislativa i governamental.

Hi ha una llei de mediació judicial des del 2012 però sense pressupost per desencallar jutjats. S’arruïna la guardiola de les pensions però el Govern espanyol rescata les autopistes radials socorrent els inversors frustrats amb dos o tres mil milions d’euros. Hi ha ajuts previstos per a joves a l’atur però PP i PSOE no els desbloquegen.

No s’aprova res rellevant al Congrés perquè ningú es fia de ningú i només pensen en eleccions. Qui paga la inoperància política és la ciutadania. No esperin cap altre 15-M d’acampades a les places. Fixin-se en l’afartament del milió de professionals que hi ha a Espanya. Si decideixen arrancar per fi, afegint-se als altres sectors damnificats, arribaran mals temps per a la política. El 2018 promet.