Això és un xou polític interminable

Encara rai que el rei Felip VI va anar a Davos. Calia ensenyar una altra Espanya i en el seu discurs va relatar la modernitat i l’atractiu d’aquest país. Necessitats estàvem de donar una altra imatge si més no per una estona.

La presència internacional espanyola ha anat a menys en els mandats de Mariano Rajoy. Però des del setembre no hi ha treva en els mitjans de fora amb el monotema de Catalunya: primer amb la violació de la llei espanyola i la catalana els dies 6 i 7 al Parlament; sobretot amb les desgraciades imatges de la intervenció policial de l’1 d’octubre; més tard amb la declaració d’anada i tornada de la República catalana el 8 d’octubre i després la de divendres 27; hi sumem la posterior fuga de Puigdemont i el seu circ, com el van qualificar alguns mitjans belgues. Quan ja avorria, va aparèixer la sàtira de Tabàrnia i els mitjans internacionals van comprendre que no hi havia una Catalunya sinó dos. És gent que, arribat el cas, filant molt prim, vol independitzar-se de la Catalunya independentista. I com a final d’etapa, que no de carrera, el xou sobre la sessió d’investidura que s’havia previst per al dimarts 30 de gener al Parlament amb totes les seues incògnites presencials, judicials i institucionals. Màxima tensió fins i tot entre sectors de l’Estat. Van aflorar contradiccions entre el Govern espanyol i altres organismes. Inèdit. Però per si decaigués l’interès, l’equip del ministeri de l’Interior, anima la funció: “Hi ha un gran desplegament policial perquè Puigdemont no entri, ni en un maleter”, va dir Zoido. Risc de ridícul multiplicat. Ni programant l’atzagaiada s’arribaria tan lluny. Normal que l’opinió pública es mostri fastiguejada d’un assumpte interminable i irresoluble.

El més greu del que passa a Catalunya no és només el que succeeix allà, sinó el que serveix per tapar. Irene Montero afirma que les oportunes discrepàncies entre Govern central i Consell d’Estat es van programar per despistar-nos de les confessions de Ricardo Costa que va destapar la corrupció sense pal·liatius del Partit Popular a València. Mal any per als populars aquest que comença. Els judicis contra les trames de finançament il·legal a Madrid, València i les Balears ja no es poden demorar més i els màxims acusats canten fins i tot sense pactes amb la Fiscalia, només amb l’esperança d’alguna indulgència. La militància s’inquieta i, per calmar-la, Rajoy anuncia que tornarà a ser candidat. Són declaracions analgèsiques però que alleujaran només si les enquestes, les expectatives, acompanyen. No és el que ara succeeix. Però hi ha molta tirada fins a les eleccions i Rajoy és un acreditat resistent. Aquesta vegada, tanmateix, pot ser l’última. El seu entorn més fidel confia que, si percep que la seua presència perjudica, s’apartarà. I no a un costat com Artur Mas. Al registre de la propietat de Santa Pola encara li guarden la seua plaça, per si decidís tornar.

Mentrestant l’economia dóna mostres de recuperació encara que el Fons Monetari Internacional regategi unes dècimes en les seues previsions per entendre que Catalunya llastarà l’avenç. De moment la factura es paga només a Barcelona, on s’han anul·lat alguns congressos amb l’impacte conseqüent. Són dos mil els llocs de treball perduts fins ara en hostaleria amb nuvolots per a la tardor vinent, per quan es calcula que es deixarà sentir més l’impacte de la sortida d’empreses i el menor flux d’inversió exterior. Ja ho veurem. Són només previsions.

I a Barcelona acudirà el rei el 26 de febrer –la primera vegada després de la manifestació arran dels atemptats de l’agost– per inaugurar el Mobile World Congress. Per inaugurar-lo i per apuntalar-lo perquè no està clar que continuï, sobretot si el xou polític no cessa. Ja es va perdre l’Agència Europea del Medicament, que s’escapava de la inestabilitat de Londres, i es pot perdre encara més. L’alcaldessa Ada Colau ja s’ho ensuma i llança una campanya per recuperar la marca Barcelona tan tocada pel procés. Tot passa factura. Però, al marge de les respectables idees polítiques, la passió pel xou és incontenible. Compartida.