Poca Espanya i Catalunya a granel

Escena típica de restaurant: taules de comensals i diverses pantalles amb informatius que es veuen però no se senten. En aquestes pantalles, en diferents televisions, apareixen contínuament imatges de Carles Puigdemont i Roger Torrent, president del Parlament. Fins aquí, tot normal. El que no és tan normal és que aquest restaurant estigui situat a David, capital de Chiriquí, gairebé a la frontera entre Panamà i Costa Rica. El seguiment de la crisi catalana és molt alt a Europa però també a Amèrica i no dubtin que aquesta proliferació d’imatges amb els rostres d’aquest conflicte impacta més com més gran és la distància i més exòtica la destinació. Ni rastre de qualsevol notícia espanyola, per desgràcia, que no sigui aquesta. Per això el Rei va anar a la cimera de Davos, a dir que hi ha una Espanya quotidiana sense tensió –inclòs Catalunya– que treballa i va sortint de la crisi, encara que contaminada per la desigualtat social.

De tornada a la capital, un ministre del Govern panameny de Varela ens oferia en privat dades preocupants: Espanya està perdent oportunitats perquè amb prou feines arriben empresaris amb projectes. I això que disposem d’una solvent representació diplomàtica, cosa que no sempre és així. Panamà és un país amb diners perquè l’administració del Canal, la logística Marítima i ara l’explotació d’una mina molt rendible aporta prou recursos al Govern per modernitzar el país. Però dia rere dia rep almenys una missió oficial xinesa que recorre ministeris i busca contractes substanciosos, en general amb èxit per incompareixença d’altres. “Vostès haurien de trucar a empresaris espanyols per invertir aquí, perquè són referència per l’idioma i perquè tenen molt bona tecnologia i excel·lents professionals; el principal inversor hauria de ser Espanya i no altres.” Tanmateix, bona part d’aquestes oportunitats se l’emporten, a més de la Xina, Israel i Xile, que arriben molt forts.

“Panamà és un país ric però ple de pobres”, admet amb preocupació un altre ministre, assenyalant que els avenços socials van molt per darrere del progrés econòmic. Així ho va destacar també el professor Daniel Zovatto en un interessant col·loqui organitzat pel Tribunal Electoral, impulsor d’unes noves condicions per als comicis generals del 5 de maig del 2019. Si l’aposta surt bé, Panamà pot convertir-se en una referència per a altres països de la zona on les eleccions són menys fiables. A Hondures recentment el frau va ser intolerable. Però la modificació de la llei electoral –limitació de despeses admeses i terminis de campanya– no arriba allà, com a gairebé cap país, a la modificació de les circumscripcions electorals. Els grans tenen un botí en el vell repartiment. Aquí també. A Espanya és insòlit que els dos nous partits, Podem i Ciutadans, dialoguin per impulsar una llei electoral que faci menys injust el repartiment d’escons que ara beneficia populars i socialistes i, de forma especial, els nacionalistes que tenen una prima molt alta també en eleccions generals. Si les dos formacions de la nova política assolissin un acord per a una reclamació conjunta, qualsevol altra cosa podria ser possible i potser es desbloquejaria l’aturada legislativa que ens afligeix. Són temps estranys: la macroeconomia creix, la desigualtat es manté, el deute públic esgarrifa, les pensions es col·lapsen i la política s’encalla. No només la catalana, amb prou feines desactivada pels demolidors missatges de Puigdemont, que dóna la partida per perduda. La invenció de fórmules per mirar d’evitar eleccions sense deixar tirat Carles Puigdemont voregen el deliri: primer que si la investidura telemàtica i ara desdoblar la presidència de la Generalitat, una de simbòlica a Bèlgica i una altra d’efectiva a Barcelona.

Anem a noves eleccions. Si seguim així, només hi ha una cosa garantida per mesos: aparèixer a les pantalles de televisió de qualsevol bar del món; però sense so. I, mentrestant, continuarem perdent oportunitats.