La poli?tica espanyola balla l’‘Asereje?’

hem perdut el genial Forges, esperit crític via humor des de la Transició. Amb el seu talent creatiu inesgotable, Antonio Fraguas, o Forges (traducció del seu cognom al català, per l’origen de la seua mare), igual parlava de polítics que dels seus cunyats, per la seua sensibilitat davant de la vida quotidiana. “Digui’m un acudit seu que recordi”, han preguntat incessantment aquests dies. Un o mil. Però el número u potser és aquell, en plena Guerra del Golf, en el qual dibuixava Saddam Hussein amb una fletxa sobre el cap en la qual es llegia “Eix del mal”; al seu costat George Bush amb una altra que hi posava “Eix del bé” i, finalment, Aznar amb la fletxa que indicava “Aserejé”.

Així és la política espanyola, que balla aquesta dansa invent de Las Ketchup que van popularitzar per tot el món. Política insubstancial, festiva i estèril. Es diria que alguns dels debats que s’escolten a les cambres parlamentàries, o a l’interminable fulletó català, sonen tan explícits com la lletra d’aquella cançó: “Aserejé, ja de je, de jebe el teu dejebere, seibiunouva majavi, an de bugui an de güididípi”. Així de clar parlen Ses Senyories. Impossible acordar res amb aquest llenguatge, la qual cosa expressa la seua nul·la voluntat de buscar consensos. El més greu de tot és que aquesta incomunicació s’estén des del Congrés al Senat passant per qualsevol cambra autonòmica. Cert que el Parlament de Catalunya fa sis mesos que està paralitzat i no hi ha forma que es reuneixi perquè no aconsegueixen que Puigdemont baixi de la muntanya; però, mirin, sense que Cristina Cifuentes, presidenta de Madrid, s’hagi escapat a les Açores, tampoc en la seua Assemblea no s’acorda res. Madrid mai no ha tingut una Llei d’Universitats; ha costat dos anys que hi entrés un projecte de llei de 102 articles i ha aconseguit esmena a la totalitat de Podem i més de 500 esmenes del PSOE. El que crida és que el grup parlamentari socialista el presideix Ángel Gabilondo, potser el millor ministre d’Educació dels últims anys, el que ja tenia una llei d’Educació consensuada fins i tot amb els diputats populars fins que els van trucar des de Génova i els van prohibir que firmessin, no fos cas que els socialistes capitalitzessin l’èxit. Una gran oportunitat perduda per al país. Bé, doncs ara al revés, com es va apreciar a l’acte de Societat Civil pel Debat: populars proposant i socialistes torpedinant. Presentar cinc esmenes per article de mitjana quedarà com a exemple de “filibusterisme parlamentari”. Llàstima que Forges ens hagi deixat perquè, si enganxa aquesta, els estigmatitza per a tota la vida.

Per ser exactes, l’única cosa en què els parlamentaris es deixen entendre sense utilitzar llenguatge aserejé és en les agressions. Atents a la picabaralla PP-Ciutadans a compte de la corrupció. Parlàvem de “guerra freda” fa unes setmanes però ja es disparen míssils verbals. I disparen a tocar. És admirable la sang freda de Rajoy, que confia que per al juny tindrem Pressupostos de l’Estat aprovats mentre els seus coronels de Génova apunten a Inés Arrimadas, malgrat haver salvat la cara del constitucionalisme a Catalunya, i aviat contra Villegas pel finançament de Ciutadans.

Mentrestant, en l’independentisme passen coses: a Esquerra ja estan tips de Puigdemont i celebren les enquestes que anuncien que, si torna a les urnes, la formació de l’expresident es veurà superada per la d’Oriol Junqueras. Alhora, aquesta mateixa enquesta estableix que creixen els que volen mantenir l’autonomia de Catalunya tal com era abans que es provoqués la intervenció estatal, via 155. Catalunya ha anat a pitjor en autogovern, prestigi i situació econòmica. Ja va perdre l’Agència Europea del Medicament que fugia de Londres pel Brexit i ara es juga el Mobile World Congress. El rei Felip acudeix a Barcelona al rescat, però l’alcaldessa Ada Colau no anirà a la recepció. Els danys a la marca Barcelona són evidents i la repercussió per ingressos extra més l’ocupació a la ciutat que porta el MWC, a ella no la commou. Una altra partidària de l’aserejé. Molt trist.