Una Espanya amb política empantanegada

No flueix el diàleg. La política espanyola està empantanegada. Sense acords rellevants. Paràlisi generalitzada. La definició d’empantanegada és de Joan Coscubiela, encara que es referia només a Catalunya. Empantanados titula el seu interessant llibre. És l’exdiputat d’esquerra que va aconseguir una entusiasta ovació de populars, socialistes i ciutadans al Parlament català el 8 de setembre quan es va vulnerar greument la legalitat constitucional i de l’Estatut català. Coscubiela va dir allà, contra els independentistes i la meitat del seu grup, liderat llavors pel podemita Dante Fachin: “No vull que el meu fill Daniel visqui en un país on la majoria tapi els drets de la resta.”

Dijous passat a Madrid, Coscubiela, flanquejat per l’alcaldessa Manuela Carmena i el líder de Comissions Obreres, Unai Sordo, es va referir a aquell episodi i es va estranyar que “sorprengui tant veure un diputat d’esquerra reivindicant la llibertat, també la de la dreta, encara que no s’hi coincideixi, per expressar-se”. Encarna un altre dels drames de Catalunya: que l’esquerra gairebé hagi desaparegut.

Les restes del mític PSUC (eurocomunistes, o millor, socialdemòcrates) caminen dividits entre el federalisme i els proclius a l’independentisme. Tremend el subtítol del llibre de Coscubiela: “Una alternativa federal al soviet carlí.” Ull amb això de soviet (institució clau del vell règim comunista) i carlí (tradicionalisme i legitimisme oposat al liberalisme). Un míssil dialèctic contra els independentistes que mereixeria fortuna mediàtica per la seva originalitat i franquesa. Això és anomenar les coses pel seu nom, com va reivindicar en aquest acte Manuela Carmena: “Encara que no li agradi a la meva amiga Ada Colau, l’1 d’octubre no va ser un dia de mobilització, com ella va dir. Va ser un referèndum il·legal convocat per la Generalitat.” Per desgràcia, el servei de so de la seu de Comissions Obreres no va gravar les seves intervencions. Encara rai que el públic ho va tuitejar i les xarxes i els periodistes van aixecar acta.

El llibre es va acabar d’escriure el 27 de desembre. Aleshores, Carles Puigdemont ja actuava a Brussel·les. La seva última aparició s’hauria de titular Tots contra tots. Se’n va, però només provisionalment i designa Jordi Sànchez com a hereu, tal com Artur Mas el va designar a ell. Els republicans diuen que, per a això, millor Oriol Junqueras; i raó no els en falta. La CUP ho rebutja. Moncloa, en una maniobra que podria estalviar-se, s’apunta l’èxit del gest de Puigdemont després de dos mesos de setge. Sí. Empantanegats, però amb sequera de talent, i amb els peus al fang sense poder moure’ls.

La resta de coses són petites, però no menors. El digital El Independiente ha publicat l’Informe Bescansa, suposadament confidencial, que la diputada i excel·lent demoscòpica va remetre a la direcció de Podem. El document demostra que no és cert que la formació creixi mig punt en intenció de vot com assenyalava el CIS. Segons el seu parer, Podem està una mica pitjor del que diuen les enquestes, que el situen com l’últim partit dels quatre grans, i Pablo Iglesias, com el líder pitjor valorat. No és estrany això, tenint en compte la identificació d’Iglesias amb l’independentisme –justifica la candidatura de Jordi Sànchez a President– i l’alineament sense matisos amb l’alcaldessa Ada Colau que ja no convenç ningú amb la seva equidistància. Quan arriba el moment, vota amb l’independentisme. Per si no quedava clar, Xavier Domènench ha estat elegit –o més aviat, nomenat– secretari general de Podem sense que fins ara fos militant. Recorda aquella fuga del vicepresident popular Xosé Luis Barreiro quan va entrar a Coalición Galega i el van ungir líder màxim en un minut. Com es pot explicar això?, li vam preguntar. Va tirar de saviesa rural gallega per explicar-ho de forma convincent: “Com deia el meu oncle, un cavall salvatge només es deixa muntar quan té por.” Així estem: amb la política empantanegada i amb cavalls salvatges espantats.