El 8-M de la dona equival al 15-M de la crisi

Amb la política empantanegada i amb l’inacabable sainet de Catalunya, l’abúlia dominant s’ha alterat sensiblement per dos factors inesperats: els pensionistes al carrer i, després, les dones en vaga. Es preveia una manifestació, però no tan històrica, i menys una gran aturada. Sens dubte, el 8-M ja pot comparar-se amb el moviment dels indignats a les places espanyoles del 15-M. Allò va agitar la política i va acabar transformant el bipartidisme tradicional en un joc parlamentari a quatre, per l’entrada devastadora de Podem i Ciutadans, que si hi sumem el nacionalisme en diferents modalitats configuren un pentapartito a la italiana. (Per cert, que formar govern a Itàlia després de les eleccions del 4 de març serà tan complicat com ho va ser a Espanya.)

Això dels pensionistes anirà a més; i a pitjor. Cal parlar clar: els comptes no surten. En un país com Espanya amb la piràmide d’edat més vella del món després del Japó, o hi ha més naixements, més joves treballant i amb millors salaris per ampliar l’aportació a la Seguretat Social, o la fallida està anunciada. No es podran pagar les pensions que s’abonen avui.

És un greu problema econòmic. I és un drama polític que els partits caiguin en la temptació de la demagògia en comptes d’afrontar-lo amb urgència, responsabilitat i consens.

Això de les dones també anirà a més; però no a pitjor en aquest cas, sinó a millor. Hi ha passos cap a la desitjable igualtat que poden donar-se immediatament modificant lleis i conductes, només amb l’energia imprescindible de la voluntat política i el consens. Altres mesures seran més lentes per la seua repercussió pressupostària. Però fem tot el que ja es pugui fer, sense més demora, per resoldre injustícies. També aquí hi ha risc de demagògia.

En un país empantanegat en el qual la por del Partit Popular al creixement de Ciutadans dispara l’enduriment del Codi Penal –alimentat per casos de desaparicions com Diana Quer, Marta del Castillo, les tres dones d’Astúries o el petit Gabriel a Almeria– irrompen amb força dos factors nous: pensions i dones. Estaven ja en el debat polític però no amb aquesta centralitat i rellevància.

El creixement actual de Ciutadans recorda el PSOE abans del 1982 quan el partit que liderava Felipe González es percebia com la força modernitzadora i regeneradora del país. El risc és, com llavors, que en l’allau es colin oportunistes i potencials corruptes. El cas Luis Roldán, per posar un exemple. “Hauríem de disposar d’un arc de detecció de personatges indesitjables equivalent al de metalls als aeroports”, comenta Fernando Páramo, un destacat portaveu del partit. Sobre l’enduriment de les agressions pel nerviosisme polític, Páramo es mostra resignat: “Ja sabíem que ens apuntàvem a boxa.”

Mentrestant, a Catalunya, qualsevol veu moderada, o amb símptomes de moderació, és crucificada. A l’exconseller Santi Vila, que ha disparat les vendes del seu llibre D’herois i traïdors, el combaten amb acarnissament els seus “companys” del PDeCAT. Al diputat independentista Joan Tardà l’han martiritzat a les xarxes per suggerir una aliança –que amb seguretat dóna suport des de la presó Oriol Junqueras– entre Esquerra Republicana, els Comuns i el PSC, és a dir, a un nou tripartit que es pot suposar en la legalitat. En la societat civil, d’altra banda, creix l’embafament per la paràlisi institucional i progressa la burla de Tabàrnia –la ficció d’una Barcelona convertida en autonomia espanyola escindida d’una Catalunya independent– que anima amb la seua creativitat teatral Albert Boadella.

Per a menys bromes estan els empresaris alemanys a Catalunya. Al president del Parlament, Roger Torrent, el van advertir que, si la festa secessionista prossegueix, acabaran marxant. I el van recriminar per partidista al portar llaç groc, no conforme amb la seua posició, que exigeix neutralitat partidària. Caldria prendre-se’ls seriosament per evitar més disgustos.