Premi Novel·la Negra al PP de Madrid

L’editorial RBA hauria de canviar els estatuts del seu prestigiós Premi de Novel·la Negra perquè, a més d’insignes escriptors, siguin admeses corporacions amb guions brillants. Si fos així, el guanyador del certamen, sens dubte, seria merescudament el Partit Popular de Madrid. Déu meu, quina tensió, que rocambolesc tot i quina por!

Podria dir-se que la política espanyola, per autonomies, tendeix a especialitzar-se en gèneres literaris, o televisius, diversos. Hi ha una Espanya plural però no només en idiomes i cultura, també a l’escenari polític. Així, el procés català s’assembla a una telenovel·la amb novetats diàries en el guió, encara que és veritat que la premsa belga va encunyar allò del “circ Puigdemont”. La incontinència verbal extremenya ens va donar personatges que, deixant anar algunes veritats com punys, els monologuistes presidencials semblaven del Club de la Comèdia, tant els socialistes Rodríguez Ibarra i Fernández Vara com el popular Monago. Cantàbria té un president, Revilla, que governa a estones, quan no està a les tertúlies de La Sexta, a la ràdio o a El Hormiguero. Castella i Lleó és més aviat un erm, geogràfic i teatral. El PP de València, mentre va governar, es va deixar de concessions literàries i es va especialitzar en tasques extractives del pressupost.

A Madrid, el mateix partit ha teixit diverses trames presumptament delictives que estan als tribunals, però oferint de passada una autèntica novel·la negra amb espies, enregistraments, conspiracions, revenges i crucifixions, encara que, tot cal dir-ho, sense morts. Fins a la data.

Cristina Cifuentes és només l’últim capítol. Va cometre alguns errors incomprensibles en algú que aspirava a presidir el país oferint-se com a substituta de Mariano Rajoy i els han passat al cobrament per venjar-se del seu terrible pecat: desmarcar-se d’Esperanza Aguirre, de Francisco Granados i sobretot d’Ignacio González.

Es va erigir en paladí de la lluita contra la corrupció per projectar la seva imatge i els que estaven a la presó llavors –Granados i sobretot el seu exmolt amic González– van jurar que es venjarien. I l’hi han posat fàcil, la veritat. Primer, el gran error del màster regalat per un professor ansiós d’acontentar el poder polític.

Tot i així, una renúncia immediata al títol i una petició de disculpes li hauria fet menys mal a la Universitat i a ella mateixa. Però es va resistir a admetre els fets, va mentir amb un detall inadmissible, va mostrar una acta falsificada, encara que no per ella però ella la va mostrar, i va fatxendejar en un vídeo casolà difós a les xarxes que no anava a dimitir pas.

Estava a punt de fer-ho (diu que ho hauria fet el 2 de maig, festa de la Comunitat) perquè el mal al seu partit, a la Universitat, a la política en general i a les seves pròpies aspiracions presidencials era irreparable. Però el Dia del Llibre es va presentar al Premi Cervantes amb els Reis, que quina gràcia els devia fer, potser algú va témer que continués i van decidir executar-la. El 26 d’abril van deixar anar a les 8 del matí un vídeo en el qual es veu retinguda per un guàrdia de seguretat d’uns magatzems per apropiar-se unes cremes de 20 euros; a les tres hores dimitia i al quart d’hora Mariano Rajoy amb unes breus declaracions girava full. Que en pau descansi.

L’episodi va causar estupor, però també por. Com se les gasten al PP de Madrid! Sabíem dels espies amb què Granados i González es van combatre; van filtrar imatges de l’últim entrant en una mansió colombiana amb un gran bossa i sortint-ne sense. “Eren tovalloles”, es va justificar, com si a les piscines de les mansions no en tinguessin.

Però anant enrere, algú d’aquest entorn va organitzar un comando politicoimmobiliari per comprar el vot de dos diputats del PSOE i evitar que l’esquerra governés a Madrid, a major glòria d’Esperanza Aguirre. Sis milions d’euros va costar la jugada i els empresaris que es van negar a contribuir van ser represaliats. Així se les gasten al Partit Popular de Madrid. Novel·la negra pura.