Puigdemont juga la seua (última?) partida

Fer pronòstics és sempre molt arriscat. Però Carles Puigdemont, que va jurar lleialtat a Artur Mas fa vint-i-set mesos i aviat el va marginar, s’ha tirat pel mateix tobogan de la designació amb la mar brava als peus.

Pot mantenir-se a la superfície o ofegar-se. Quedar-se anys a l’estranger com a protagonista de la telenovel·la política de la qual és guionista, o ser extradit a Espanya en algun moment.

Els detalls ja els coneixen: elecció del candidat més xenòfob i presumiblement més disposat que altres a ser manejat per comandament a distància des de Berlín o Brussel·les. Advocat de relativa solvència en el món de la consultoria on la racionalitat és vital, Quim Torra es va transformar en un activista passional sense retorn. La col·lecció de tuits antiespanyols, que va córrer a esborrar però que s’han recuperat, no és tant una col·lecció de despropòsits que indignen ciutadans espanyols de pell fina als quals considera incultes i vividors, sinó que inquieta pel personatge que autodescriu.

Només algú amb la ment tan ennuvolada, cosa que el fa temible, o realment amb molt poques llums és capaç d’escriure aquests desfogaments que, per puerils, ni poden ofendre. Aquest és el personatge que governarà Catalunya els propers mesos –només un any fins a les eleccions del maig del 19, es diu en veu baixa a l’independentisme– amb el concurs d’ocurrències en marxa. Serà president però sense el despatx dels presidents al Palau de la Generalitat perquè Puigdemont li ha prohibit ocupar-lo. Sembla de riure però així és.

El més impactant, de totes maneres, no és el rebuig dels catalans que no se senten representats per aquest nou mandatari, sinó el neguit de càrrecs polítics del seu propi partit, el PDeCAT, que en privat confessen que el camí reprès no pot portar a bon port. Volien algú capaç de reconduir les coses i no un radical que complagués les CUP. Raó té el periodista i escriptor Antoni Puigverd, amic personal de Puigdemont, quan a La Vanguardia deia “faré el que pugui per ajudar-lo però no puc comprendre com ha conduït el país al caire de l’abisme”.

Enllaça amb aquesta idea d’un mal final per a aquest conflicte, l’intel·lectual i directiu francès Alain Minc quan declara a El Mundo: “És fascinant contemplar un suïcidi en directe i comprovar que la passió pot imposar-se a la lògica.”

Adverteix que “el nacionalisme català no és populisme tradicional perquè aquest implica rebuig de les elits i a Catalunya hi ha elits molt implicades en el procés”. És la veritat. Advocats de nivell, alguns empresaris, gent influent i adinerada juguen al mateix bàndol que els anticapitalistes que acabarien amb el seu poder si poguessin. Si d’Esquerra Republicana depengués, les coses anirien d’una altra manera –o això volem entendre– perquè senten que cada pas en l’erràtica ruta de Puigdemont dificulta la posada en llibertat d’Oriol Junqueras i altres polítics presos.

La judicialització de la política, que no deixa de ser una resposta abúlica al tractament del problema, no fa sinó agreujar en la fase actual les perspectives d’algun tipus de diàleg que faciliti la recerca d’una sortida. Miquel Iceta, el líder socialista català, que acostuma a tenir millor qualitat d’anàlisi que influència de prescripció mediàtica, ho resumeix així: “Quim Torra diu que parla per a tothom però només s’adreça als independentistes. Parla més de passat que de futur, més d’ofenses i queixes que de concòrdia, en un discurs més retòric que de projecte. Sense abandonar la via unilateral i il·legal l’autogovern segueix en perill.”

El problema que ve, a més, és que totes les enquestes anuncien un triple empat a Espanya entre populars, socialistes i Ciutadans. La projecció d’escons d’aquesta fotografia ens diu que no n’hi hauria prou amb només dos partits més amb el PNB per governar, tret que PP i PSOE pactessin. Així que de nou els nacionalistes, i no només els moderats, seran necessaris per aconseguir una majoria de govern. Fragmentació política i personatges radicals són un còctel estremidor.